Llorenç CapellàPalma28/01/22 3:59
TW
4

El tres de febrer proper molts de ciutadans de Màlaga caminaran cap a Almeria en record i homenatge dels milers de víctimes que va provocar el bombardeig de l’aviació nazi i d’alguns creuers del feixisme espanyol, un dels quals era el Baleares. Reviuran la Desbandá, la història d’un crim. El crim major de totes les guerres, en paraules d’un testimoni de luxe, el cirurgià canadenc Norman Bethune. S’ha escrit que els fugitius, des de la costa, sentien les rialles dels mariners mentre s’entretenien a omplir els canons de mort. És cert...? Potser. Una part de la tripulació del Baleares eren adolescents que amb el pretext d’aprendre coses de la marineria eren ensinistrats en l’innoble ofici de matar. Aquells primer dies de febrer de 1937, a la carretera de Málaga a Almeria moriren més de cinc mil persones entre les quals hi havia de tot: adults, ancians, criatures, infants de uè. Conten que una mare acabava d’expirar mentre el petit mamava. És cert també...? Pensem que sí. Tant des del cel com de la mar, aviadors i mariners s’entretenien a fer blanc. Els animava Queipo de Llano, hoste etern de la Macarena.

Endemés, no els preocupava l’enemic. L’aviació republicana procedent de València mai no va arribar a Màlaga. El govern del Front Popular estava obsessionat amb la defensa de Madrid i fortificava l’entorn. És possible...? Sí, sens dubte. El desembarcament de Bayo a la punta de n’Amer no va fracassar perquè els milicians li copessin a córrer davant l’empenta vigorosa del Lleó de Son Servera, un tal Bonacorsi, sinó perquè calia acumular tropes a Madrid. L’ordre de retirada dels milicians va partir de Largo Caballero i de Prieto, de manera que a ambdós els correspon una part de responsabilitat, tan minsa com vulgueu, del miler de republicans assassinats en aquella Mallorca abandonada de tot remei. Bé, tornem al Baleares. En coneixem el tràgic final: una matinada de març de 1938 va ésser torpedinat davant Cartagena i moriren prop de vuit-cents tripulants. Se’n va fer una pel·lícula, El crucero Baleares, dirigida per Enrique del Campo, un actor mexicà que durant la guerra pertanyia a la Quinta Columna. Ho conta Buñuel a Emilio García Riera, l’escriptor eivissenc que va fer la vida a l’exili americà. El Baleares fa part de l’èpica feixista. El Madrid d’aquell temps li va dedicar un carrer, el mateix que la batllessa Carmena li va retirar. Ara el nou batlle, Martínez Almeida, l’hi ha restituït.

Afirma que ho ha fet obeint ordres del TSJ. És cert...? I tant! La justícia ha entrat d’una manera tan determinant a les nostres vides que qualsevol dia dictaminarà si ens hem de comprar els mitjons a can Matons o a can Bou. Un jutge, a Palma, també ha ordenat que no s’enderroqui el mastodòntic monument de la Feixina dedicat al Baleares. Tanmateix, la indignació que ha provocat la decisió judicial de Madrid entre força sectors de l’opinió pública espanyola, i concretament andalusa, contrasta amb la indiferència que, en el seu moment, va suscitar la del tribunal de Mallorca. Sorprèn. Però ens ho prendrem amb bon tremp. La gent d’aquí, és clar. I tossuts, no oblidarem. Pel que fa a la guerra civil, la memòria és un deure moral. Pensant en la Desbandá, va escriure el granadí Marcos González Sedano, un poeta proper a la pell: «Rompieron nuestras vidas/ que no rompan/ nuestra memoria». Justa la fusta! Ho subscrivim.