Tinc la sort de tenir tants amics que quan vull reunir-los tots, em descompto. Conservo els de la meva infància, i cada dia que passa en faig de nous. Un amic és un tresor, em digueren de petit. I jo m’ho vaig voler creure. D’aleshores ençà no he deixat de col·leccionar-ne. I enemics? No, gràcies, no en vull cap.
Dilluns passat, en aquest mateix diari, el meu vell amic de sa Pobla, en Miquel Segura, a la seva columna habitual, reflexionava de manera sàvia sobre les actuals amistats i enemistats. La seva reflexió era en clau col·lectiva i internacional. Com que a mi m’afecten prioritàriament les relacions personals, no acabo d’entendre les institucionals. No entenc com un aficionat del R. Madrid pot menystenir i malmirar algú pel sol fet de ser del Barça. Poso aquest exemple perquè a mi m’ha passat més de tres-centes o quatre-centes vegades al llarg de la meva vida. Quan això succeeix, jo em poso a riure perquè penso que no saben què diuen ni què fan.
Els amics i enemics als quals feia referència Miquel Segura a la citada columna periodística, eren impersonals i feien menció de països, estats o nacions. Això sí que no ho puc entendre! ¿Com és possible que els castellans mirin de mala manera els catalans per parlar una llengua diferent de la seva? Ja sé que si la repressió es fa col·lectivament o en grups quantiosos, com un poble, o una gran assemblea, no m’afecta tant com si és un veto individual. És aquí on em sento humiliat totalment i on em rebel·lo. Un que m’impedeix parlar o escriure en català, de seguida el transmuto en enemic meu. Qui em priva de la meva llengua és el meu enemic, nyic, nyic. Els amics toleren, i fins i tot aplaudeixen les diferències, les desigualtats, les distincions, tots els gustos i tots els colors. Miquel Segura diu que els pitjors enemics són els encegats, i cal afegir-hi els ensordats, els ignorants, els que no tenen coneixement, ni coneixements, i no fan res per entendre i comprendre, per millorar-se, per integrar-se, per estimar i per fer-se estimar. Allà on no n’hi ha, no n’hi cerquis, deia la meva padrina.
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
carlosDon Carlos Si vostè viu a Mallorca té dues llengües i no veig jo que ningú l'impedeixi emprar qualssevol de les dues. "Barcos de rejilla" i "hábleme en cristiano" són frases del segle passat. Viu vostè en el segle passat? Jo no, gràcies. Dues guerres mundials i una guerra civil em basten per triar el segle XXI.
"¿Com és possible que els castellans mirin de mala manera els catalans per parlar una llengua diferent de la seva?" "Ja sé que si la repressió es fa col·lectivament o en grups quantiosos, com un poble, o una gran assemblea". "Els amics toleren, i fins i tot aplaudeixen les diferències, les desigualtats, les distincions, tots els gustos i tots els colors." "els pitjors enemics són els encegats". Cuanta razón tiene, pero supongo que no ha analizado las repercusiones que tienen sus palabras en contra de la situación del catalán en estas islas. Nadie, y mucho menos un Balear, mira de mala manera a quien tiene una forma diferente de hablar. Si se mira mal a los renegados, adoctrinados, catalanistas, chiringuitos, etc., es por la forma de IMPONER una lengua que no es la propia de estas islas. Supongo que debe darse por afectado. Pero nadie le niega su derecho a expresarse en la lengua que mejor haya mamado, salvo que se haya contagiado. De tal forma que la represión contra el mallorquín, por decir algo y sin menospreciar a las diferentes formas, a nivel global se hace muy difícil de asimilar y no debemos renunciar a defender nuestra "llengo". Evidentemente los amigos y los bien educados, basta poca de educación, son los que cambiamos a la lengua del interlocutor que no nos entiende. El último punto los deja muy retratados a los fanáticos catalanistas. No le voy a negar esta propiedad de los enemigos del mallorquín. VIVA LAS BALEARES, SU HISTORIA, SUS COSTUMBRES Y LOS QUE DEFENDEMOS SUS "LLENGOS".
Siempre de buenecito, usted no perdona que no le dejen usar su lengua, a usted lo que le molesta es que yo use mi lengua. No engaña a nadie, se le ve el plumero y si pudiera recuperaría el barco de rejilla.