Llorenç CapellàPalma21/01/22 3:59
TW
7

A puntin aquest nom de futbolista: Miguel Ángel Sánchez Muñoz, més conegut per Míchel. I una advertència: no el confonguin amb un altre Míchel, aquell que enfuriava els culés, de nom José Miguel González Martín del Campo i era jugador del Real Madrid els anys de la Transició, quan els polítics de dreta i d’esquerra es deixaven convidar a la llotja del Bernabéu per a parlar de negocis. El primer Míchel també és madrileny, de Vallecas, i els seus millors anys futbolístics transcorregueren en el Rayo Vallecano. Actualment entrena el Girona i les coses li van força bé. Tanmateix, allà on sobresurt (i de quina manera!) és en el camp de la sociolingüística.

Sense tenir cabuda a les universitats ni en els fòrums del Club Siglo XXI, ha assenyalat des de l’ABC, amb tres frases lapidàries, quina ha d’ésser, pel que fa a la llengua, la actitud dels nouvinguts (sobretot castellanoparlants) a les terres catalanes. Primera lliçó: «Si fuéramos a Inglaterra intentaríamos aprender inglés lo más rápido posible». Segona lliçó: «Creo que es cuestión de educación (parlar la llengua del país d’acollida) y de lo que me han enseñado los padres desde pequeño». No especifica quins són els valors que va aprendre a casa. Tanmateix podem deduir-los del tarannà amb què afronta la vida. Respecte, solidaritat, curiositat intel·lectual... Fem un parèntesi. A partir del raonament michelià podem deduir que l’articulat casernari de la Constitució, el que blinda el coneixement obligatori del castellà en tot el territori de l’Estat, és totalment gratuït, perquè tocant a la cosa lingüística la convivència no pot ésser una qüestió de drets i d’obligacions amb l’aval d’un seguit de sentències judicials, sinó d’actitud cívica, solidària i responsablement democràtica.

En el tercer punt, Míchel ho remarca amb claredat. Diu: «Ahora mismo vivo aquí (a Girona) y para adaptarme e integrarme es un paso que debo hacer (parlar en català). Pienso que es algo fácil de entender y el que no quiera entenderlo tiene la mente corta». Què n’opineu? Clar com l’aigua, veritat? Aquest home és un savi. Amb tres frases posa de relleu la inutilitat d’infinites reunions al més alt nivell polític per a trobar l’encaix de la llengua catalana en el seu propi territori, es carrega tota la martingala del bilingüisme i del multilingüisme, desqualifica els Don Pelayo que exigeixen el 25 % de l’ensenyament en castellà a les escoles catalanes, deixa sense arguments sòlids l’espanyolisme militant de dretes i d’esquerres, posa en entredit el funcionariat del Madrid State que ens força a girar la llengua i la immigració obrera que no diu ni pruna en català. Ara mateix, tant a l’Espanya profunda com a l’Espanya de l’Ibex, creix la percepció que Catalunya és terra de conquesta; Mallorca, d’allau. Per una o altra raó, darrerament s’incrementa l’agressivitat contra la llengua catalana. Des del Pepé i Ciudadanos, des dels Caralsoles... També a casa nostra. Per a mostra, un botó: fort i no et moguis na Margarita de Campos (de Campos!) vol aconseguir que el castellà sigui llengua vehicular a les escoles de Balears. Un absurd. Mireu per on, Míchel l’acaba de posar en evidència. A ella i als altres. Quan arribes a un poble o a un país, proclama Míchel, integra’t. I la millor manera de fer-ho, afegeix, passa per conèixer-ne la llengua. Francament, santa paraula!