Josep M. LlauradóPalma30/12/21 3:59
TW
0

Acaba l’any amb la puntual llauna sobre el cinquantenari de La taronja mecànica, la pel·lícula de Kubrick basada en la novel·la distòpica (primera ximpleria, perquè és una relat volgudament realista) d’Anthony Burgess del 1962, quan el millor que podrien fer els llauners és veure i llegir ambdues obres, pensar-les uns minuts i callar. Les interpretacions són il·limitades, obertes i lliures, però la lectura canònica del text de Burgess se centra en la visió, i denúncia, d’una societat que produeix una violència juvenil extrema, observada amb una falsa sorpresa i inatacable amb els estris tradicionals de l’educació, la xarxa de relacions socials i el dret, i la pel·lícula limita i tanca el text en un argument molt més lineal, estret i concret.

El fet que la novel·la s’inspiràs en un greu atac patit a Londres el 1944 per l’esposa de Burgess, en què va ser copejada, robada i violada per quatre desertors nord-americans, obre la discussió sobre els factors socials germinals d’aquesta violència, encara que Burgess sempre deixà clar que el seu tema era la violència humana, no cap de les innombrables circumstàncies en què apareix.

També hi és oberta la disjuntiva entre els que hi veuen una crítica sense embuts de la violència i els que hi endevinaven, en el llibre i molt més en la pel·lícula, una indubtable glorificació d’aquesta violència, que ves tu a saber si niava ja abans en llurs caps. És la mateixa maledicció que li caigué a Spielberg amb el portentós relat cinematogràfic del soldat Ryan: molts hi veieren un pacifisme impol·lut, i també molts una mena de crida publicitària per enllistar-se als exèrcits nord-americans. Ara, cinquanta anys després del film que feu famós el llibre, la violència severa ha disminuït en línies generals, però a les persones que en pateixen qualsevol forma aquesta dada els sembla, comprensiblement, un consol nul i estúpid, i sorprèn plantejar-se si una pel·lícula com la de Kubrick es podria produir avui dia. (La novel·la de Burgess no crida aquest dilema, perquè avui només seria llegida per una minoria, més o manco la mateixa proporció de lectors que aconseguí el 1962). Doncs segurament no, i això també és una petita violència.