Un Alomar per sempre

Naturalment, tot plegat és lloable. Tanmateix, allò que hauríem d’aconseguir és que els escriptors canònics fossin d’actualitat permanent. Gabriel Alomar és un dels que mereix ésser-ho. Darrerament es fan esforços importants per a posar a l’abast dels lectors la seva obra, amb motiu del vuitantè aniversari del seu traspàs, esdevingut a El Caire. Fins ara se’l citava de manera intermitent, amb espais notables d’oblit. Això a Barcelona que, no cal dir-ho, és on és concentra el gruix del món cultural català. El temps del franquisme és comprensible que Alomar fos un empestat. Durant la Transició, no tant. Però ho va continuar essent, potser perquè era un intel·lectual de difícil encaix en els corrents literaris, polítics i de pensament d’aleshores. Així que tothom n’espipellava, d’Alomar, una idea, una frase o un vers. Clar i català: Alomar no entrava ni amb calçador en els programes del PSUC ni del PSC, tampoc del PSAN. D’altra banda, el seu discurs ètic no encaixava en el d’una burgesia convergent que feia seu el de Maragall de La ciutat del perdó per allò que té de clam cívic, però que es sentia incòmode amb l’Alomar de Remember, un article que, amb motiu de l’ajusticiament de Joan Rull, sacseja desesperadament i amb desesperança els fonaments de la consciència col·lectiva. A Mallorca, Alomar, en vida, va ésser un vers lliure, que suscitava desconfiança entre els cercles literaris i socials. De la consideració que se’n tenia, d’Alomar, en són exponent les paraules de Maria Antònia Salvà en assabentar-se de la seva mort: «Pobre Gabriel! Jo crec que en el seu sectarisme hi podia haver molt de desequilibri o de pertorbació mental».

Antoni Serra i Antoni Lluc Ferrer maldaren per donar a conèixer el pensament d’Alomar, fins aleshores reduït a l’anècdota. Va ésser en els anys setanta, quan cobrava veu i fesomia un mallorquinisme necessitat de mestres. Tanmateix, aquell Alomar de totes les llibertats no va traspassar l’epidermis de la cultura nostrada. D’Alomar perviu (intencionadament?) l’anècdota més que el gruix del seu discórrer. Fins i tot, de tant en tant, hi ha voluntat de potenciar-ne preteses contradiccions, inevitables en qui al llarg de dècades de vida convulsa de l’Estat, va tenir una presència pública considerable i, a vegades, determinant. Tanmateix, els eixos alomarians fonamentals són immutables.

Prenguin nota: dignificació de la persona, defensa d’una Catalunya sobirana (amb Mallorca, tot i l’oposició dels regionalistes d’ahir, d’ara i de sempre), i republicanisme com a paradigma de les llibertats. Alomar és una de les veus més fresques i netes que tenim. I clarividents. Si ens demanem quins plantejaments, respecte al país o a l’1-O, tindria actualment Alomar, ens ho avançava ell mateix, sense embuts, en un article de l’any 1908: «del sufragi surten les sobiranies i d’aquestes tota la substantivitat de la llei». Que en prenguin nota Llarena, Marchena, el rei d’Espanya, els intel·lectuals pidolaires, els nyeu-nyeu i qui vulgui.