El primer Dostoiesvski

La commemoració del naixement d’un autor com Fiodor M. Dostoievski (n. 11 novembre 1821) és celebrada amb revisions i traduccions que engreixen els fons editorials i que suposen una nova aproximació a un dels genis literaris més importants d’Europa. Qui no l’ha llegit, no pot saber què és la literatura. Disseccionat i alhora canonitzat més com a filòsof que com escriptor, és fill del vell vici freudià, de voler matar al pare per a comprendre el fill. Així ho encararen els primers crítics literaris, però com la genètica diu que ningú no és res sense el seu pare, cal que destruïm aquesta primera premissa. Dostoievski descobreix la maldat perquè la veu, és capaç d’identificar-la en la vida real i després sotmetre-la al sedàs del seu tractament literari. Efectivament, el pare de l’escriptor, el doctor Mijaíl Andréievich Dostoievski, era un home cruel i desconsiderat, fins al punt que va ser assassinat pels seus propis servents, en una anticipació del paper que havia de tenir el mític pare dels germans Karamàzov. Però quina és la distància que hi ha entre la darrera novel·la de Dostoievski, Els germans Karamàzov i la primera de totes, Pobres (publicada enguany a l’editorial Cal Carré, en la traducció de Miquel Cabal Guarro). Probablement, els experts puguin detectar els gèrmens i l’evolució d’un pensament que no deixa de ser en cap cas fidel a uns principis. L’armadura moral de l’escriptor pot estar foradada com un colador, però resisteix l’envit del nihilisme destructiu i de l’evanescència mística que sovint l’arravata. Dostoievski arriba al cel i davalla a l’infern amb una facilitat prodigiosa. Rafael Cansinos Assens, autor d’una de les millors biografies de l’autor, explica la gènesi de Pobres dient que la seva lectura causà el plor desconsolat de dos dels més durs editors russos de l’època. L’indigent Dostoievski es guanyava la vida fent de traductor del gran Balzac. Quan el manuscrit de Pobres arribà a mans del pervers Belinski, sobrenom amb què era conegut l’editor més exigent de Petersburg, aquest el rep amb escepticisme, però el cas és que el llegeix d’una tirada i de seguida demana conèixer l’autor. Quan rep el jove Dostoievski, l’abraça i li pregunta: «Jove, és vostè conscient del que ha escrit?» No obté cap resposta. No la té, perquè no sap que acaba d’escriure la primera novel·la social, amb personatges de carn i os que pateixen una injustícia atroç i brutal. Les cartes entre un vell funcionari, de tan pobre, i una jove òrfena, atrapada en la misèria, són el fil on es teixeix el retrat d’una època en què s’acostaven i s’exigien canvis radicals. Dostoievski, un altre pobre de l’esperit, arreplega fusta per a encendre la gran foguera. Evidentment que no n’és conscient, però en aquesta primera obra, ja cavalca com un genet de l’Apocalipsi a la recerca d’un poble que s’ha de transformar i al qual ell ajudarà a fer-ho.