Beure oli

Ara que començam a imaginar un món nou, postcovid, més trempat i més autèntic, somiam que el planeta ens brindarà oportunitats històriques. Tot serà millor, potser més autèntic, i naixerà una humanitat nova, amb productes de la terra, fets a consciència i sense més ànim que el de ser sostenibles i entregats a la causa de frenar el canvi climàtic. Potser d’aquesta manera ens podrem reconciliar amb el territori i amb aquesta història que ens ha castigat amb la llosa pesada del turisme de masses.
A partir d’ara podrem admetre en exclusiva aquells hostes que veritablement ens volen conèixer, ens valoren i ens respecten. Vivim temps difícils, perquè viure mai no ha estat fàcil ni simple i cada generació ha de respondre als reptes propis del seu temps. Que la virginitat es redueixi a la producció d’oli d’oliva té la seva gràcia. Una gràcia extra, ja m’enteneu, per allò de que la indústria i el capitalisme justifica la producció en funció de la qualitat.

Durant un any i mig a Mallorca s’ha begut molt d’oli, s’han hagut de superar perills i situacions d’alt risc. Una tragèdia, aquesta, que hem compartit amb els receptors del nostre oli verge extra. La tornada a la normalitat es fa topadissa amb el millor de cada casa, i ben aviat ens adonam que durant aquest temps la misèria i el frau, tot allò relacionat amb la porqueria humana ha continuat ben actiu i mentre uns deconstrueixen aquelles realitats fonamentades sobre el buit i el no res, i es dediquen a construir alternatives sòlides, altres s’aprofiten de la flaquesa i de la conjuntura per continuar fent malbé tot allò que poden produir de forma industrial i dona rèdits suculents. L’oli només és una metàfora. El gira-sol, un complement o una anècdota. La realitat ens retorna a un escenari que fa massa temps sabem que més que oli necessita Zotal.