La vistositat del Moco

Damien Hirst, Takashi Murakami, David LaChapelle i Banksy són alguns dels noms més llustrosos del nou museu, i el seu art contrasta radicalment amb el del seu veí (un veïnatge només físic) Picasso. Mentre que l’art de Picasso no només beu de la tradició sinó que la repensa, la reinterpreta i la refà, els Hirst, Murakami, La Chapelle, Banksy i companyia sovint fan l’efecte de cercar tan desesperadament l’impacte del que és actual que renuncien a qualsevol tipus de bagatge o d’herència. Aquests dies he pogut visitar els dos museus i, més enllà d’idees i criteris estètics, la diferència entre contemplar una obra de Picasso o una de LaChapelle o de Murakami és biològica. Vull dir que hi ha un abisme d’intensitat i profunditat sensorial enorme. Quan fas córrer els ulls sobre una pintura de Picasso, sents que ulls i pintura es fusionen i passen a ser u, com si la pintura fos unes arenes movedisses on la vista s’hi enfonsàs agradablement, significativament. Quan mires un LaChapelle o un Murakami, en canvi, els ulls et patinen per damunt la superfície de l’obra: la vistositat evident i indiscutible, però en el fons només decorativa o kitsch, expulsa els ulls, fa impossibles les prospeccions serioses de la vista. Sé que tot això sona esotèric, però també sonen esotèriques moltes de les teories i explicacions del món de l’art contemporani i, tant per tant, jo cada vegada som més partidari de les aproximacions biologistes a la cultura i l’art. És útil i bo escoltar el cos. Sigui com sigui, al Moco també hi ha obres que seria injust menysprear, per exemple les d’arrel grafitera d’un Basquiat o un Haring, que van fer coses poderoses i interessants tot i que moriren (sobredosi, sida) molt joves.