Dia a dia

T’aixeques i cap a berenar. T’agrada el xivarri dels cafès els dematins mentre el cafè amb llet travessa la gola i va cap en dins. Obris el diari, de paper, en prens un altre glop, mires la penya habitual de cada dia que es troba a primera hora, tothom riu. Et trobes un conegut. Te sents xerrar a tu mateix i et demanes: «I ara que putes dius?» Ni t’interessa a tu ni, per suposat, interessa al qui t’escolta. Però els dos continueu. Se’n diu cortesia d’això. Fas un rànking de cafès antics i que no han estat massa renovats. Que conservin l’aire de tota la vida, que semblin, quan hi entres, que res no ha canviat des de la primera vegada que els conegueres. Donen refugi i seguretat alhora.

Penses en el dia a dia, vaja, que si t’han d’operar de trencadura, si els fills estaran bé amb les seves parelles, que si el trànsit és insuportable, si t’has convertit en un turismofòbic i fas sabonera per la boca, que si el darrer llibre que llegeixes és d’un cinisme exagerat, si aquella dona s’ha pintat les celles, si te bastarà la roba que dus o si plourà i no dus paraigua, si la teva dona t’ha comanat no se què, no te’n recordes, si quan eres jove enravenaves cada deu minuts i ara quasi mai, deu ser per mor del tofu o la cúrcuma...

Només veus vells pel carrer. Això vol dir que si mires per envant només se’t fa avinent la decrepitud. Abans mirar per envant era positiu, ara és negatiu i no te remei. Quan eres nin passaves per davall el pont del tren –bastit per l’arquitecte Gaspar Bennázar– i, per dins l’estació del tren, caminaves cap a l’institut Ramon Llull, carrer dels Oms per avall. Has tornat a fer la ruta. El pont encara hi és, reconstruït, l’estació ara és un parc públic, pel carrer dels Oms no hi baixen cotxes i hi han sembrat oms. Arribes a l’institut i encara hi esperes trobar el carretet on compràvem pipes, dàtils confitats i, mig d’amagat, un xigarret mentolat! No reconeixes la zona, tot ha canviat, no hi ha el bar Instituto. La gent que passa són com a figurants de pel·lícula.

Ta mare te deia que no volia baixar mai més a Ciutat, que el darrer pic que hi havia baixat no li havien agradat els caràcters que havia vist i que al poble, el més dolent del lloc, no li feia gens de por i a la ciutat n’hi feia tothom. Mires i, efectivament, hi ha caràcters per a tots els gustos: un sikh amb el turbant, un negre que ven bolsos d’imitació, un que crida amb el telefon a l’orella: «que yo no soy maricon, cojones!», una dona amb perruca que canta òpera arrepitada a una columna, un municipal que ens mira a tots com a delinqüents, dues lesbianes que es morregen efusivament, una parella de mallorquins d’un temps que fan la volteta, uns al·lots que –fort i no et moguis– volen que ens facem d’un grup per protegir les balenes i els nins del tercer món, estrangers despistats menjant un gelat, un capellà amb clergyman i una cartera negre (hi deu dur els cèntims de les bacines), el cambrer que foragita una pobra que demana per la terrassa del bar, dos ben mudats que entren a l’Audiència –qui sap si són els advocats o els delinqüents...–, un amic que no te saluda, un que sí, un guarda de seguretat molt gras amb una porra... tenia raó mumare caràcters bens diferents i inquietants.

Gires els ulls enrere i mires de sedassar els amors i els aprecis i deixar al sedàs tots els odis i els desamors... No pots.