El grell de taronja

La medalla va ésser creada per un dictador, el general Primo de Rivera; posteriorment la República la va retirar del medaller i Franco, de bell nou, la va restituir, no sense aclarir des del BOE, que els republicans n’havien prescindit a causa «del concepto marxista de mercancía que el trabajo tenía en este régimen». Endemés –i ara entendreu per què no és contradictòria la concessió a personalitats que amb Franco tenien un mal acalar el gep–, el mateix BOE concreta que la susdita medalla servirà «para premiar la inteligencia, ejemplaridad, constancia o desinterés (uep!) en el trabajo». És a dir, seran premiats els ganduls sense remei.

«Amb Don Francisco, la medalla del treball s’hauria pogut dir la medalla del badall»

Així s’entén que gent com el general Yagüe, el cardenal Pla i Daniel o Pilar Primo de Rivera, la rebessin. Don Fransisco no era contradictori. Fet i fet, si ell hagués volgut que la pàtria distingís aquells que realment s’esllomaven, tenia on triar. Qualsevol dels presos republicans que aixecaven el Valle de los Caídos o dels que feien carretera aquí i allà, la tenien ben guanyada. En fi...! Amb Don Fransisco, la medalla del treball s’hauria pogut dir la medalla del badall. A posta, en els anys de la Transició, el senyor Calvo Sotelo, va decidir fer un retoc a la normativa vigent, i va especificar que la medalla es concediria «en mérito de una conducta socialmente útil y ejemplar». D’aquesta manera –cal suposar que en nom d’una vida exemplar– el senyor Carles Sentís, l’autor de l’article Finis Cataloniae? El fin de una película de gánsters, publicat l’any 1939, uns dies després d’haver entrat a Barcelona amb les tropes d’ocupació, la va rebre de mans del president del govern d’aleshores, el senyor Rodríguez Zapatero. Ja em direu...!

Ara, la senyora Yolanda Díaz, com a bona podemita, ha volgut remoure el calaix de les medalles i de la consciència pública, i afirma que únicament podran tenir la medalleta aquells que s’hagin distingit en la defensa dels valors democràtics. L’hem d’aplaudir...? És clar. És una manera de recordar a la ciutadania que, tot i que des del govern no fan res (ni faran) per abaratir el preu de la llum, de tant en tant ens permeten pegar una plantofada als nassos de la dreta de sempre. Tanmateix, una decisió com aquesta, la de desposseir els franquistes de la medalla del treball, més que enfortir els valors democràtics de l’Estat, en posa de relleu les contradiccions. Vegem: si el general Yagüe es queda sense medalla per feixista i pel fet d’ésser l’inductor de la massacre de civils a Badajoz, com és possible que el seu nom hagi estat restituït a un carrer d’Oviedo...? Una taronja és dolça o agra, però no pot tenir un grell dolç i un altre d’agre. Aleshores, què és Espanya? Una taronja dolça o agra...? La manifestació de Chueca d’exaltació dels valors nazis amb grups d’exaltats victorejant Hitler, posa en entredit la solidesa democràtica de l’Estat i, de rebot, ens aboca a demanar-nos quin paper juguen PSOE i Podem en un Estat amb els valors ètics més elementals qüestionats.

En qualsevol cas, tornem a la ministra de Treball i al seu medaller. Franco es va auto-concedir la medalla del treball. Per què? Home...! «Por sus 47 años de servicios sin reposo, en continuada vela, desde el alba al ocaso (···) conduciendo la nación española desde la oscuridad a la luz». I probablement la ministra Yolanda Díaz, la mateixa que vol substituir pàtria per màtria (quina fal·lera, Déu meu!), deixarà Don Fransisco sense condecoració. Però, ai las!, el rei actual, Felipe de Borbón, va renovar fa dos dies el títol de duquessa de Franco a favor de la seva néta, Carmen Martínez. Aleshores, quina és l’Espanya real, la de la ministra Díaz o la del rei Borbó...? Jo ho tinc ben clar. Però deixem el tema dient que la ministra, parlant de medalles, no fa altra cosa que no sigui posar de relleu les contradiccions ideològiques d’un estat amb embolcall democràtic, històricament totalitari.