3

Ada Colau va ésser escridassada a Gràcia, en intentar adreçar-se al públic que acabava d’escoltar el pregó de Jordi Cuixart . Diuen que li caigueren les llàgrimes. A l’alcaldessa, és clar. I n’hi ha per tant...? No. S’ha perdut el costum, però temps enrere les esbroncades eren habituals en el teatre, l’òpera o els toros. També en els mítings, i en qualsevol acte públic en presència de personatges coneguts. Era, i hauria de continuar essent, una manera sonora i vistosa d’expressar la disconformitat. Valtònyc , amb motiu de l’incident esmentat, va fer una proclama en el seu compte de Twitter reclamant el dret de xiular i incomodar polítics i poderosos. I tot i que aquestes paraules no deixen d’ésser una incitació a la crispació (en llenguatge judicial s’entén), la gent del poble les agraeix, perquè són un convit a obrir les finestres i a deixar que passi l’aire del carrer, fresc i aspre alhora. Ens hem avesat al «ara no és el moment» i al «cada cosa al seu temps», per tal de convertir la dolça hipocresia en una eina de convivència. De manera que els veïns de Gràcia han fet santament escridassant la senyora Colau si no aproven la seva gestió pública.

A Mallorca, en canvi, n’hem perdut el costum, de xiular. I en part és comprensible, amb Bauzá Díaz esgotàrem la xiulera. Però cal fer un esforç per recuperar-la, siguem crítics amb el poder si aquest poder abusa de la seva condició. Pablo Casado va ésser a Mallorca fa quinze dies i ens va deixar bocabadats amb un enfilall de ximpleries entorn d’història i llengua de les Balears, més pròpies d’en Pep de na Santema que d’un líder polític amb més màsters que grans té un rosari. Doncs bé, ara torna ésser-hi, a Mallorca, aquesta vegada d’estiueig, i l‘han vist fer voltes per Palma, lluent i pentinat, ufanós de totes les rucades que va proclamar. L’hauríem de multar per això? No. Al cap i la fi, dient el que va dir, no ens menysté a nosaltres, els mallorquins, sinó a ell mateix i, si tant voleu, a na Margalida de Campos que li fa la tereseta tant de dia com de nit. Tanmateix no seria sobrer que li féssim saber que no som tan babaus com pensen a les oficines del carrer Génova. No necessàriament amb xiulets.

A un que deia barrabassades sobre la llengua catalana, Francesc de Borja Moll va obsequiar-lo amb una capsa de sabates plena de farratge. Pablo Casado se’n mereix un bon manat. Per caparró. Dos dits de seny i altres dos d’ètica no sempre donen vots, però sí respecte.