A bans que la meva boca ja no parli o la teva orella ja no senti, jo a tu et don les gràcies. Voldria donar-les avui a un ermità vivent, ell em representaria tots els ermitants que al llarg de la vida he conegut. Per anys, de nin i de jove, els dissabtes de moltes setmanes, amb una colla d’amics corals pujàvem al santuari de Bonany, allà sempre hi trobàvem els ermitants, quasi sempre era al voltant de la cisterna, aquella de la que pujàvem aigua generosa, que bevíem amb cullera d’aram.
El companys érem de Vilafranca, Petra, Sant Joan, Ariany i Maria, tots compartint pa i companatge, cançó i rialla, cintes de colors i besada a la Mare. Record noms d’ermitants: Agustí, Nofre, Mauro, Benet, Toni... Què fàcil tenien detenir la seva solitud per fer-se hospitalitat! Si bones eren les pregàries adreçades al cel, què bones eren les sopes servides a taula.
Intuïa jo que l’ermità venia de lluny: procedia de silencis llargs. Fos per pagès fos per místic, pareixia no retenir altra urgència que la d’un més enllà. Era un home de Déu, especialitzat en fer el bé sense soroll. L’ermità posseïa tres característiques ben precises: l’elementaritat, la simplicitat i l’essencialitat. L’elementalitat el feia pobre; la simplicitat, humil; l’essencialitat, diví. Feia goig tractar-lo.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Capellans, ermitans, monjes... sempre m'han fet pena. Dedicar tota una vida a una teoria que ningú ha demostrat mai, a un amic invisible que no s'ha manifestat mai... és dedicar la vida a una mentida, és perdre tot el temps