La Mare de Déu nom Joana

En concret, aquell que diu «i som on som; més val saber-ho i dir-ho», perquè li servia de pòrtic per a dir-nos, als catalans, que s’han acabat els temps de fer focs d’encenalls i comença el del seny i cap cot. No cal dir que no va fer esment al darrer vers del poema, aquell que proclama «que tot està per fer i tot és possible» i que ens encoratja a no renunciar als ideals de llibertat. En disculpa de Sánchez podem argüir que si va citar aquests versos és perquè els hi serviren en safata, perquè no l’imagino trescant a les llibreries de Barcelona a la recerca de l’Àmbit de tots els àmbits, que és el poemari on surt Ara mateix.

La iniciativa cal atribuir-la, suposo, a la factoria d’intel·lectuals a sou del PSC, que és l’encarregada d’enriquir, amb un poeta català dels que agraden a Lluís Llach, el projecte de la pàtria comuna, tan present en el discurs socialista. Sánchez va deixar ben clar que en aquest projecte comú hi tenen cabuda, fins i tot, els separatistes, sempre que no vulguin traslladar les seves legítimes aspiracions de les paraules als fets. Ho considerem una concessió als vençuts...? No. Fet i fet, recuperava amb veu mongívola la filosofia de 1939. En el primer ban del general Álvarez Arenas, publicat el segon dia de la caiguda de Barcelona, s’afirmava que «Franco formula la promesa solemne de respetar en ella (en referència a Catalunya) todo lo auténtico e íntimo de su ser y de su autarquía moral que no aliente pretensiones separatistas». I si alguns volen anar més enllà...? Home...! S’actua com amb les cabres que boten el tancat, trava posada. Sempre ha estat així, ahir i avui. Mentre Sánchez portava al grup selecte de convidats la nova del perdó, a les portes del Liceu s’enumeraven, amb veu ben alta i amb nom i cognoms, les tres mil persones que han estat imputades en algun episodi del Procés. Tanmateix, Sánchez no ho sentia, i si ho sentia va fer com qui sent ploure. De la mateixa manera que no s’escolta l’avís del Consell d’Europa sobre la repressió política, ni la veu de suport al professor Mas-Colell de trenta-tres Nobel d’economia.

Ja s’ho faran!, deu pensar. Però ens estima. I proclama que els espanyols també ens estimen. «Catalanes y catalanas, os queremos». Sí, home, i la Mare de Déu nom Joana...! Fatalment aquest llenguatge és tan antic que no convenç ni els sords. Com l’hem de creure...? Retorno al gener de 1939 amb paraules del general Yagüe, que és qui ha inspirat el bessó del sermó socialista. «¡Catalanes! –s’exclamava Yagüe– Yo, en nombre del gobierno español (del govern feixista de Burgos, s’entén) os traigo un emocionado abrazo de hermano». Justa la fusta...! L’endemà començaven els assassinats en el Camp de la Bota. Prop de dos mil en deu anys. I encara que eren temps de crim, les comparances són inevitables. A la Catalunya actual, també continua la repressió.