Cuina creativa i altres amenaces

Altre temps tractàvem aquests conceptes amb més respecte. Per elitisme? No és que entenguéssim la creativitat com un territori només transitable per poetes, escriptors, artistes, personal del teatre, el cine o l’arquitectura, i, per tant, vedat al comú de la gent. Però no instàvem les persones en general a ser creatives. Ara és al contrari. Tothom ha de ser creatiu, la gent de la moda, els dissenyadors gràfics, els ídem de la mecànica, aèria, terrenal i nàutica, els enginyers que fan ponts... Això estaria molt bé si totes aquestes persones estassin capacitades per embellir el món, per dignificar la vida quotidiana. Des de la Bauhaus de Walter Gropius al dia d’avui, el disseny ha creat una relació de les persones amb les coses molt més racional –i d’aquí la seva bellesa. Però també hem assistit a la perpetració de monstruositats que, abans de desaparèixer, han creat alguns milionaris més.

On la creativitat ha fet més mal i va en camí de fer-ne molt més encara és en el dubtós món de l’alta cuina. La cuina de recerca ha trobat vertaders tresors, que glorifiquen Nostre Senyor i satisfan els nostres pobres cossos mortals. És així, sens dubte. Però el trànsit per aquestes cuines també et reserva sorpreses molt desagradables, de vegades vomitives. I encara hi ha un altre greuge de les cuines creatives a les persones de bon menjar: la implantació als fogons d’una sistemàtica recerca a partir de plats d’antany, que, cuinats amb la paciència i la saviesa dels antics, més que glorificar Nostre Senyor el convidaven a baixar i seure’s a taula.

La creativitat té la missió de desfigurar aquests plats, que és una manera de suplantar-los. És menester –urgentment– crear un comitè que vetlli per la conservació de les cuines de sempre contra l’erosió de que són objecte per part de nombrosos cuiners creatius.