Pere FullanaPalma23/05/21 4:01
TW
4

Parlar de creences i de fe mai no ha estat fàcil, i possiblement menys encara en els aires que corren. Les masses no han apostatat de les seves creences, tot i que les pràctiques dels individus evidencien més aviat el contrari. La fe va perdent pes en la quotidianitat, i no ens referim a la fe en la transcendència, sinó a la confiança i a la creença en la pròpia humanitat i en la vida en general. La descreença creix i probablement està desapareixent l’arquitectura que ha sostingut la humanitat fins ara. La secularització de la societat no ha estat rellevada, sinó que més aviat ha originat un buit i ha posat en evidència les llacunes de la condició humana. Primer s’ha anat perdent la fe en el més enllà i amb la pandèmia s’està evidenciant que tampoc no es confia en la societat actual, i hi ha indicis que augmenta percentualment la desconfiança en el futur. Sembla més fosc el futur del planeta a curt termini que l’existència d’un més enllà que arrodoniria el sentit de l’existència humana.

Unes declaracions de Moncho Ferrer, fill de Vicenç Ferrer i un dels referents actuals de la Fundació, parlava d’això en una entrevista publicada recentment. Manifestava que el més important és tenir fe en la societat, creure en el poder de la humanitat, perquè aquest és l’esperit que t’ajuda a viure. Els gestos d’amor i de generositat que, adesiara, compareixen aquí i allà, esdevenen generadors de fe en la humanitat i obren horitzons de futur. Durant la pandèmia hem sentit tota casta de relats, un dels més reiteratius té relació amb la inconsciència de molts ciutadans que s’han caracteritzat per comportaments insolidaris i han contagiat malestar. Hi ha qui opina que la humanitat sortirà debilitada d’aquesta experiència apocalíptica. Es respira un aire de pessimisme i de descreença en la pròpia humanitat, sensacions que en alguns casos adquireixen la categoria de certeses. Les culpes ja no es poden projectar als deus, perquè han desaparegut com actors en l’escenari de la quotidianitat. Els fracassos són el resultat de la mala gestió que la humanitat fa del planeta i de la incoherència i l’ambigüitat que caracteritza la vida humana. L’homo deus també hauria fracassat, mentre la persona anhela, aspira i somia construir una humanitat nova. No té cap sentit projectar en el més enllà la frustració de la humanitat. Progressar significa reconciliació amb els fets i acceptam críticament allò que passa, amb la creença que el futur serà proporcionalment exitós al grau de confiança en la humanitat i a l’empatia amb el planeta com a llar comú per a tots els éssers vius.