Llorenç CapellàPalma21/05/21 4:01
TW
5

La dreta espanyola ha decidit que les línies mestres del pensament i de l’ètica, en comptes d’assenyalar-les filòsofs i pensadors, passin a ésser competència dels tribunals de justícia. Que sant Pau o Schopenhauer afirmen tal cosa...? Res, peccata minuta...! Vejam què diu el codi de dret penal. Això ha simplificat la vida pública, és evident. El fet de pensar i dialogar, que és on rau la base de la convivència, implica esforç i genera dubtes, en canvi si els jutjats ens indiquen el recte camí tot esdevé temps que hem guanyat. M’explico? És qüestió de simplificar el dia a dia en qualsevol qüestió. On són els iogurts? A la gelera! On és la raó? En els jutjats. Tanmateix, podríem demanar-nos per què volem el cap si no l’emprem convenientment. Us ho dic: per portar barret, sens dubte. Recordeu l’Espanya dels anys quaranta: los rojos no llevan sombrero. I és cert. El barret és per als Caralsoles; aquells rojos enamorats de les escoles reservaven el cap per a una altra cosa. Allò més preocupant de la judicialització actual, és que ens empobreix la consciència, tot i que, la consciència, és un sentiment més aviat empipador. A posta primer la confiàrem als sacerdots, després als psicòlegs i ara als jutges. I per què fem això...? Ai las...! És una contradicció generalitzada, la dreta espanyola és omnímoda. Però si no confieu el número de la VISA a ningú, ja em direu com podeu deixar sentiments i pensament en mans d’altri.

Ho dic perquè el Tribunal Superior de Justícia de Madrid acaba d’ordenar la restitució d’un seguit de noms a la guia de carrers de la ciutat, perquè havien estat llevats per la seva vinculació amb el feixisme sense que hi hagués proves concloents. Un d’ells és l’anomenat Caídos de la División Azul. No va ésser feixista la División...? No hi ha prou documentació que ho acrediti? Senyor jutge, senyor jutge, de quin peu coixegem...? L’uniforme de combat dels divisionarios era l’uniforme nazi i tots a l’una juraren públicament fidelitat al Führer. És a dir: al nazisme, als camps d’extermini, a tot allò de fètid que desprèn la humanitat. En fi...! N’hi ha d’altres, de plaques, que hauran d’ésser reposades, entre les quals figura la que dóna nom al Baleares. El Tribunal n’ha ordenat el canvi i el batlle de Madrid, un pepero de morro fort, obeirà més content que un Pasco. Què hi farem...? Del seu pa faran sopes, els madrilenys. Tanmateix, si tenim en compte la sortida de botador de l’alcaldessa de Toledo quan el senyor Hila va decidir retirar de la guia de Palma el nom de la capital de Castella-la Manxa per les seves reminiscències guerrecivilistes, no seria sobrer que aquest exigís al senyor Martínez-Almeida que no ens ofengui, als mallorquins, perquè el creuer Baleares, a més de comportar mort i desgràcia a molta gent, portava entre la tripulació un grup de menors d’edat, cosa que l’Estatut de Roma qualifica com un dels crims de guerra més execrables. Però, pot fer-ho el senyor Hila...? L’assisteix el dret moral d’agafar paper i ploma i escriure allò de benvolgut senyor, vostè és a punt de convertir Madrid en FatxaMadrid etcètera, etcètera...? No. Quin món Déu meu, el nostre!

Un món on el vermell perd el to i el blau és tan blau com ploma de paó...! Clar i net: malauradament el senyor Hila no es troba en disposició d’alçar gaire la veu. La Feixina li ho impedeix.