Pere Fullana10/04/21 0:00
TW
0

A mitjans de la dècada dels seixanta, a la costura de les monges agustines, vaig sentir parlar per primera vegada de vacunes. En el parvulari ja hi havia nins i nines que a casa sentien converses relacionades amb la vacuna de la poliomielitis i feien córrer que ens vacunarien perquè vivíem amenaçats per una passa dolenta. El mot vacuna s’incorporà al meu vocabulari com una paraula maleïda i, des de llavors, sempre he tingut un gran respecte i arrebossat de temor. Els meus padrins en parlar de vacunes se referien a feina de manescals i de mercaders de porcs que atemorien la pagesia davant l’amenaça de la pesta porquina d’origen africà. No vacunar suposava perdre els animals que estaven engreixant per vendre. En veure manescals per fora vila hom sabia que les coses es complicaven i l’amenaça d’alguna pesta hi sobrevolava.

La primera vacuna que ens afectà de valent va ser la de la pigota, i record encara, el pànic que teníem al desembarcament a l’escola pública de practicants i metges. Vacunar sempre tenia aquell aire terrorífic, associat a unes xeringues que ens semblaven immenses, davant les quals la majoria hi reaccionàvem amb terror. Durant la dècada dels setanta, aquelles litúrgies de vacunació van desaparèixer dels ambients que jo freqüentava. No tinc gaire memòria de res vinculat a epidèmies ni a pandèmies durant molts anys. Potser tot aquell món tan primari i tan directe que havia viscut durant la infància s’havia tornat més invisible, ordenat i localitzat en els centres de salut i hospitals. El virus VIH va fer estralls durant un temps, però a penes no afectà el nostre entorn.

No me vaig connectar novament als debats sobre vacunació fins al naixement de la nostra filla, tot vinculant vacunació amb decisions que els pares havíem de prendre tenint en compte la salut i el futur dels nostres fills. Entenc que ni estava preparat per afrontar aquelles decisions ni tenia una consciència panoràmica del que suposava cada decisió. Encara avui seguim dubtant si prenguérem les decisions encertades respecte a vacunes que continuen generant divisió entre la ciutadania i els professionals mateixos. Al final de primera dècada del segle XX aparegué la Grip A, amb tota casta d’alarmes i plans de vacunació a curt termini, una planificació vist amb la perspectiva d’avui sona a episodi menor. Aquesta ja llarga convivència amb la vacunació, pròpia de la nostra generació, no ha ajudat a familiaritzar-nos amb la AstraZeneca, considerada popularment com la vacuna barata. Després del que hem viscut i tenint en compte les pors inoculades mereixíem un tractament millor.