Taurons

Les companyies de creuers mouen un tal volum d’activitat i doblers, que els informes –alguns, demolidors– sobre l’impacte ecològic de les seves naus no han erosionat gens ni mica el favor dels governants. Recordau què va dir José Hila a penes elegit de batle de Palma aquesta legislatura. La qüestió dels creuers estava en plena ebullició en el debat públic, i ell es va manifestar en els termes següents: l’única limitació a la presència de creuers a Palma seria la capacitat d’acollir-los, i això seria així perquè ell havia estat elegit batle i podia fer-ho.

Estava el senyor José Hila avisat del poder de les companyies de creuers? Com la quasi totalitat de grans empreses, arriben fins on se’ls permet de fer-ho –de vegades, fins més enllà. Avui dia ja no estranya ningú que la Royal Caribbean Intermational disposi d’un territori a Haití, separat de la resta de l’illa per murs de tres metres coronats pels corresponents filats metàl·lics dissuasius. A efectes reals, es tracta d’un estat a part de la república haitiana, gràcies a una operació política i financera signada pels responsables de la companyia i el fill de sinistre Papa Doc, o sia Jean-Claude Duvalier , Baby Doc: pare i fill aprofundiren en el terror i la corrupció d’una de les dictadures més miserables del planeta.

No totes les companyies es deuen haver servit d’aquestes pràctiques neo-colonialistes, és clar, però la seva voluntat d’interferir en les decisions d’uns governs que fan front a la pandèmia no és pròpia d’un comportament del que en podríem dir capitalisme amb rostre humà. D’aquest capitalisme, en queda molt poc –on, per cert? Steven Spielberg , en una pel·lícula de baix pressupost i d’altra transcendència, Tauró (1975), ens advertia de les prioritats del sistema i exposava la faula en un ambient que no ens és estrany, el turisme: on la cobdícia pot posar en perill vides humanes. Allà era un tauró. Aquí, la pandèmia. Hi ha governs que hi saben resistir. Però la cobdícia sempre hi és.