Grafismo de Miró para el poema de Guillem Frontera.

TW
1

En aquell temps, servidor veia Joan Miró amb una certa freqüència. La petita història –la grandiosa història per a mi– va començar com tantes coses en la vida de Joan Miró, en la poesia i en un cert esperit de resistència. Bartomeu Barceló Pons havia fundat amb en Jaume Vidal Alcover l’editorial Daedalus. Se’ns encarregà, a Jaume Pomar i a mi, bastir una col·lecció de poesia. La batiàrem amb el nom de La Sínia, que ens donaria algunes satisfaccions en forma d’impuls a un parell de carreres poètiques. Potser és allà que vaig aprendre que no és el mateix regar que treure aigua. La primera satisfacció ens arribà pocs dies després d’anunciar la nova col·lecció. Un dels primers subscriptors va ser en Joan Miró, visiblement content pel que aleshores podia ser considerada una gesta cultural. Per raons que no record, ens va manifestar el desig de conèixer-nos. Segons la meva esquinçada memòria, a la primera trobada només hi érem ell i jo. Passar un horabaixa a casa i a l’estudi del pintor –edificis de Juncosa i de Sert respectivament– va ser una manera d’entreveure un univers que encara no he arribat a apamar.

Noticias relacionadas

Al llarg dels anys, aquella relació inicial es va anar apuntalant, sobre tot perquè així ho exigien les meves nombroses ignoràncies. Vaig sentir de la seva veu un eixam de noms que, amb el seu, havien construït la imatge del món, segurament, més digna de ser mirada. Mentre, en Pere Serra cultivava amb enèrgica dedicació l’amistat amb l’artista. Em va telefonar un dia per demanar-me un poema inspirat en Joan Miró per fer una peça a part en el número que li dedicaria al Majorca Daily Bulletin. Joan Miró faria un grafisme per a cada poema. I així va ser. La ingravidesa d’aquests grafismes els reuní en el cel estrellat, lleugeríssim, que emanava poesia per tots els porus siderals. D’aleshores ençà, torn a mirar-me’ls cada poc, i, com més va, més intensa és la sensació que, si hi ha una remor de poesia en el meu poema, és que li ha arribat per destil·lació de la poesia amb què Joan Miró va fer aquell grafisme flotant. I que es reuní amb els altres per formar una constel·lació que voleteja pel cel domèstic i universal de Mallorca, eternament.