Sineu, sota alou dels Rossinyol de Defla i, després, del Comte d'Espanya.
El Repartiment i el domini directe i el domini útil
-Au, al·lots i al·lotes, que avui tenim un tema dur!
-A sí, Vell Professor... què és això tan feixuc?
-Idò hem d’aclarir les diferents formes de propietat feudal i l’alou. Començarem explicant que, a l’Antic Règim (fins a les reformes liberals de la primera meitat del segle XIX), la propietat de béns immobles comprenia dues modalitats: el domini directe (drets senyorials) i el domini útil (possessió efectiva de la terra, però subjecta al pagament de determinats drets al senyor del domini directe). Així, un mateix senyor podia tenir una «possessió» amb domini ple, és a dir, amb el domini directe i el domini útil i, a més, podia tenir altres terres només com a titular del domini directe; aquestes terres eren posseïdes pel titular del domini útil, però aquest havia de pagar a l’esmentat senyor del domini directe els drets corresponents.
-Vaja... sí que és complicat... què vol dir, que un propietari no ho era ben bé del tot?
-Efectivament, el propietari ‘normal’ d’avui en dia, seria el propietari només del domini útil i hauria de satisfer o pagar els drets del propietari directe, feudal o alouer.
-Un moment, un moment... ja ho sé!: el senyor directe és el propietari i l’altre, l’útil, és l’amo o arrendatari.
-Uep... no, no, ni pensar-ho! L’amo, conductor o arrendatari no és propietari, ni de l’útil ni, per suposat, del directe, només és un llogater, en base a un contracte d’arrendament, que només dura uns anys.
-Mem, idò no ho tenc gens clar.
-Ni jo tampoc...
-Bé, bé... comencem pel principi: el sistema feudal de detentació de la propietat. Recordam un poc d’història de Mallorca. Com és sabut, la conquesta cristiano-feudal de 1229 fou producte d’un pacte entre el monarca i els quatre grans magnats o senyors feudals catalans (el bisbe de Barcelona, el comte del Rosselló, el comte d’Empúries i el vescomte de Bearn). Aquest acord suposà un primer nivell de repartiment: Mallorca es dividí en cinc grans parts, una per a cada magnat, inclòs el rei, que tenia la jurisdicció alta i el domini directe sobre les seves terres. Però, els extensos territoris de cadascuna d’aquestes cinc parts també s’havien de repartir. Com diuen G. Jover i A. Morey i també R. Soto, per una banda, el monarca i els magnats atorgaren feus o senyorius, denominats cavalleries, als seus porcioners, majoritàriament membres de la petita noblesa que formaven part del seguici corresponent. Així, es crearen més d’un centenar de petits feus dotats de jurisdicció baixa, domini directe i, més tard, de mig delme sobre els habitants i terres dels respectius dominis. Per altra banda, una part important dels dominis reials i dels magnats porcioners foren cedits en ‘alou franc’ o ple domini a persones dels estaments acomodats o institucions.
-Un moment, professor, el meu padrí em deia que, a vegades, una persona que venia una casa havia de pagar l’alou, una certa quantitat de doblers, a un altre senyor... de l’antiga noblesa, segurament...
-Sí, vas bé... popularment s’ha arribat a confondre el «lluïsme», que és un dels pagaments que s’han de fer al senyor alouer en cas de transacció, amb el concepte més ample d’alou. Intentarem definir aquest concepte.
La paraula «alou» antigament significava tenir el «domini ple, absolut i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles». Prové del mot fràncic o germànic alôd, que significa ‘domini íntegre’. Amb el temps, aquest alou o domini ple es denominà alou franc i, referit a una finca, també ‘honor’, encara que, sobre aquest darrer concepte, ‘honor’, no hi ha un acord complet. Per què aquest canvi... bàsicament perquè les grans propietats s’establiren o dividiren -segons el sistema que ja hem vist d’existència feudal de dues formes de propietat.
-Ja ens hem embullat, professor... i si ho contàs d’una altra manera?
-M’ho imaginava. Vull dir que els primers alous francs, tanmateix, majoritàriament, acabaren en processos d’establiment del domini útil, i els senyors de l’alou franc es convertiren en senyors del domini directe i, per tant, l’alou es convertí en sinònim de domini directe de la propietat. Per complicar-ho més, resulta que hi havia el factor jurisdiccional; així, hem de ressenyar el feu (que comprenia la jurisdicció baixa i el domini directe). Els ‘establits’ eren parcel·lacions que seguien un patró legal molt determinat, denominat emfiteusi (domini útil de la propietat de la terra, a canvi de pagar al senyor directe un cens anual i la resta de drets, com el lluïsme i la tasca (pagament de l'onzena part dels fruits), i estar sotmès a la fadiga, és a dir, al dret de tanteig i retracte).
-Eh, eh, per favor, professor, aturi el carro! Ara ja ens hem perdut definitivament... què és tot això tan complicat?
-Tranquils, repetiré això de l’establiment emfitèutic. L’emfiteuta es convertia en titular del domini útil, a canvi de pagar un cens, i la resta de drets al senyor directe; tenien dret a vendre la terra, però pagant el dret corresponent al senyor del domini directe. I aquí ve l’accepció mallorquina i popular del terme alou, que, vull dir-vos, no és estrictament correcte, ja que equival realment al lluïsme (laudemio, en castellà): Quantitat que paga el propietari del domini útil (emfiteuta) al senyor (del domini directe), quan ven la seva propietat. Com recorda el diccionari Alcover-Moll: «Pagar s'alou és pagar aquest dret senyorial». Cal advertir, però, que realment el que es paga és el lluïsme per complimentar la normativa relacionada amb l’alou o domini directe. La fadiga és molt interessant i més important del que sembla; es tracta del dret de tanteig i retracte.
-Ah, sí, professor; hem trobat la paraula al diccionari Alcover-Moll: «Fatiga o fadiga: Dret de prelació, o d'apropiar-se el senyor del domini directe una finca quan l'emfiteuta vol cedir-la a un altre i pel mateix preu que aquest anava a adquirir-la; en castellà: prelación, tanteo».
-Molt bé. Així és.
-Però si aquest ‘tanteig i retracte’ ho fan actualment! Mem si els actuals senyors feudals són l’Estat i la comunitat autònoma!
-Tu ho has dit!!
Les capbrevacions, un control de la propietat de la terra
-Com ara ja sabem que el concepte de propietat en l’Antic Règim comprenia el doble vessant de domini directe (drets senyorials) i de domini útil (possessió pràctica de la terra o de l’immoble), ara ja puc explicar què és un capbreu o una capbrevació. Apuntau: És l’escriptura o declaració de confessió del propietari útil que recull el reconeixement de drets i rendes que fan els posseïdors del domini útil d’una propietat, normalment denominats emfiteutes, al seu senyor alodial, és a dir, al propietari del domini directe. Pràcticament, és un document de control del domini senyorial, ja que cada vegada que es feia un capbreu, es conservaven i es renovaven els drets i privilegis del senyor sobre els seus dominis. El document de capbrevació era signat davant el notari d’una determinada cúria senyorial, que també podia ser la reial; formalment, recull una breu descripció del bé immoble, les seves confrontes, la quantitat i data del pagament anual, com també l’origen escripturat de la propietat útil.
El decret borbònic de 24 de juliol de 1717, de «Instrucción de los casos en que conoce el Superintendente de Mallorca» afirma que capbrevar és «reconocer la superioridad del dominio directo», i, atès que el monarca era senyor alouer de moltes propietats mallorquines, es preocupa perquè els propietaris «cuyo dominio directo, alodial, o feudal pertenece a la real Hacienda», «paguen lo que devieren a su Magestad».
Hem triat un exemple de capbrevació d’un emfiteuta de Pòrtol envers el seu senyor alouer, el bisbe de Barcelona, segons un document inèdit de l’Arxiu del Regne de Mallorca que data de 1741: «Comparegué Miquel Frau fill de Joan del lloc de Son Nebot de la Parròquia de Marratxí atrobat personalment en la present ciutat de Palma; el qual mediant evangèlic jurament, qui ha prestat en recognició de directe domini. Denuncia i confessa que té i posseeix una peça de terra, de tenor de cinc quarterades i mitja, o lo que revera és, de pertinences de la possessió anomenada Portola, situada en lo terme de dita Parròquia de Marratxí, en dit lloc de Portola, tinguda sots alou, directe Domini i jurisdicció de l’Il·l.m i R.m Senyor Bisbe de Barcelona, i de la sua episcopal mensa, a mercè de lluïsme i presentació de fadiga de 30 dies; i sots dit alou és tinguda a la prestació de 3 lliures 6 sous cens al for de 8 per 100 als hereus del magnífic Vicens Ferrer de St Jordi als 11 març. Afronta de dues parts ab terres de Pere Amengual àlies Gotzo, i de altres dues parts amb terres del denunciant. Té i posseeix per venda a son favor feta per Joan Dols fill de Jaume, ab acte en la present Cúria als 21 novembre 1730» (Cúria del Pariatge. Cabrevacions de 1741 a 1747).
En l’encapçalament del llibre de Capbrevacions d’Inca (1763-1794) redactat per l’Escrivania de Cartes Reials, Dn Francisco de Lapia del «Consejo de su Magestad, Intendente General del Ayuntamiento y Reyno de Mallorca, corregidor de la Ciudad de Palma y su distrito y juez conservador de R.s G,s de aduanas , la del tabaco y salinas» ordena fer capbrevació general de béns immobles a Mallorca: «Por quanto S. M. (que Dios g.de) por Real orden de 12 de febrero de 1761 comunicada a esta intendencia por el Eminentísimo Sr Marquez de Squilaze su Secretario de Estado y del despacho universal de Guerra y Hazienda tiene mandado que se haga en este Reyno la cabrevación General que es muy precisa e importante no solamentte para conservación de sus regalías, derechos y censos que estan corrientes y averiguación de los que con el tiempo se han obscurecido y hecho incobrables, sino que tambien para que con las continuas transportaciones, no se ofusquen y confundan los dominios directos o allodios y censos reales con los particulares...» (ARM, ECR-915, f. 1).
-Bé, professor, queda més o manco clar: que «no se ofusquen y confundan los dominios directos o allodios» Hem trobat una altra frase que deixa clara la coincidència entre domini directe i alou: «Tots los béns en realenc o que són alou del senyor Rei».
El règim liberal admet l’alou com a dret de propietat
-Idò si queda tan clar, aprofitaré per acabar el darrer tema de la classe.
Al segle XVIII, el model de propietat dividida entre domini directe i domini útil era ben vigent. L’exemple de Son Togores de Palma, entre les carreteres de Sóller i de Valldemossa, l’any 1760, ens informa que el propietari de la possessió, el noble Ignasi Ferrandell, per molt senyor i aristòcrata que fos, només n’era el propietari del domini útil; qui en tenia l’alou era la Casa Sagrada del Temple (gestionada per l’orde de Malta), que era la propietària del domini directe. El poderós Sr. Ferrandell havia de pagar a la Cúria del Temple el delme, un cens anual i, si volia vendre la possessió, estava sotmès a una quantitat incerta de lluïsme (popularment, l’alou) i a esperar si la Casa o Cúria del Temple executava el dret de fadiga (tanteig i retracte, és a dir, que la Casa del Temple es podia quedar amb la finca pagant el mateix preu que el comprador in pectore); el document diu: «tingut en alou, directe domini i jurisdicció de la Casa Sagrada del Temple, a incert de lluïsme i a presentació de fadiga de deu dies i a delme de tots los fruits i esplets a dita Casa Sagrada del Temple tots anys pagador, i a cens de 39 lliures 15 sous alodials e inquitables tots anys pagadores a dita Casa Sagrada del Temple».
La pugna entre les classes privilegiades de l'antic règim i el liberalisme ascendent, partidari d’eliminar el feudalisme, varen conduir a l'abolició del règim senyorial. Les lleis de 1811, 1823 i 1837 derogaven els senyorius. Però, l'estament senyorial va aconseguir un èxit important a Mallorca –i també a Catalunya- amb motiu de l’existència de l'emfiteusi. El tema, que va ser objecte de discussió al llarg de diverses dècades, era determinar si aquest tipus de tinença de la terra havia de considerar-se derivat del senyoriu jurisdiccional, o bé era una tipologia d'arrendament a partir d'una propietat prèvia de la terra per part dels senyors. Aquests defensaven que la majoria de drets que percebien eren drets de propietat i no feudals; per tant, no havien estat suprimits pels decrets. La polèmica va ser forta, amb arguments i publicacions per part dels dos bàndols A la fi, s’acceptà el dret dels senyors a seguir cobrant censos i lluïsmes (popularment, ‘alous’) sempre que fos possible demostrar amb documents els establiments de les terres, especialment amb els denominats capbreus. L’any 1821 el notari Gabriel Nadal, alineat amb els interessos de la noblesa, publicà un fulletó on defensava que els delmes i els ‘alous’ eren drets de propietat, i no de senyoria, i que, per tant, no havien quedat abolits pels decrets de les Corts de Cadis i, afegia, com diu el mateix títol del document: «y que también la cabrevación es precisa y necesaria para que no se pierdan los censos de toda classe».
-Bé, professor, com va acabar tot això?
Les Corts de 20 de gener de 1837 reconegueren l’alou mallorquí i fixaren el pagament del lluïsme en un 2 per cent. L’exemple de les terres establides de l’antiga possessió dita Son Sardina es fa ressò de la nova disposició; també deixa clar el sentit original del terme alou, com una manera de detentar la propietat, i que allò que es diu alou és realment el lluïsme: terres de Son Sardina «tingudes en alou i directe domini de la Religió de Sant Joan (orde de Malta) a dos per cent de lluïsme a tenor del decret de les Corts de 20 de gener de 1837».
-Res més?
-Hem d’acabar la classe. La resta és gairebé actualitat. Heu de consultar els juristes contemporanis; per exemple, l’article el magistrat Antoni Monserrat Quintana titulat «Algunas consideracions sobre los alous» (Revista Jurídica de les Illes Balears, n. 1, 17 de maig de 2021).
«Això no és alou meu»
-Oh... disculpau, he fet un descuit... imperdonable!
-Això ja són cadufos, Vell Professor... què hi ha de nou?
-Una frases feta, una dita! La paremiologia, davant un tema tan envitricollat com aquest, ens il·lumina amb la saviesa popular.
-Amollau-la d’una vegada, que hem d’anar a dinar!
-Resulta que la frase «Això no és alou meu», amb les variants que corresponguin del possessiu («alou seu», «alou nostre», etc), vol dir que tal cosa no és assumpte de la meva (seva, nostra, etc) incumbència. Apareix a la rondalla titulada «En Tinyoset»: «Això no és alou meu. A mi, com a metge, m’estableix dir es remei que hi ha per decantar sa malaltia». Certament, era una frase molt emprada per mossèn A. M. Alcover, de qui podem aportar diverses cites; aquí en posam dues, extretes del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana de l’ans 1911: «Donat el caràcter del Bolletí, que no’s dedica, perquè no és alou seu, a la crítica literària, sino a la filològica...». La segona diu: «Les Autoridats Esglesiàstiques se són distingides per la prudencia, discreció i parsimonia; may se son aficades en lo que no és alou seu». Mn. Bartomeu Mulet i Ramis, Fill Il·lustre de Sineu, també emprava la frase: «això no és alou meu».
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.