Bernat de Riudemeia, l’heroi del desembarc de Santa Ponça (1229)

-Així és, la creu commemora el lloc on el 10 de setembre de 1229 Jaume I va tocar terra amb el gruix de la seva armada i les seves tropes iniciaren l’atac a la Mayurqa musulmana. Va ser inaugurada amb motiu de la celebració del setè centenari de la Conquesta, l’any 1929. És obra de l’escultor Tomàs Vila. Si la mirau de prop, descobrieu molts de detalls.

-Cert, professor, miri quins relleus hi ha aquí, ben deteriorats, per cert!

-Sí, sí, la part inferior de la creu presenta interessants relleus escultòrics historicistes, que reprodueixen escenes d’aquests primers dies de l’expedició de la conquesta de Mallorca.

-Ho podem interpretar bé amb els nostres coneixements d’història de Mallorca. Mirau, mirau, al primer relleu apareix el rei Jaume I a bord de la seva galera, resant enmig de la tempesta. El segon relleu rememora els primers desembarcats quan assoleixen el cim del puig de na Morisca. El tercer conta el desembarcament general de les tropes. A la quarta escena podem contemplar els cavallers del rei que han desembarcat. I la cinquena?... no deu ser la batalla de Portopí?

-Oh, fins ara ho havíeu endevinat tot. Però el cinquè relleu no és la batalla de Portopí, és la que podem denominar batalla de Santa Ponça, esdevinguda el mateix dia del desembarc, amb l’avantguarda cristiana dirigida per Ramon de Montcada; el rei En Jaume hi intervingué al final i Guillem de Montcada el renyà per exposar la seva vida d’aquella manera.

-D’acord, d’acord, professor... se’ns havia escapat aquest detall. Esperam que no ens davalli la nota!. Continuam, que només queden dues escenes. La sisena representa el rei oint la primera missa a Mallorca, oficiada pel bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou. I, ara sí, el darrer relleu és el que representa la batalla de Portopí.

-Molt bé, alumnes. Un excel·lent per a tothom! Però, ara, vull centrar-me en un personatge desconegut per la majoria, un heroi del desembarc, que apareix en el segon relleu de la creu, amb una bandera. Es tracta de Bernat de Riudemeia. Escoltau la seva història:

La Crònica de Bernat Desclot, escrita devers l’any 1285, rememora el moment del desembarcament: «Veren davant ells un bell port, qui ha nom Sancta Ponça, en què podien molt bé desembarcar i que no hi havia cap sarraí. E aquí ells prengueren terra el més ràpid que pogueren, cavallers i soldats». El primer a desembarcar, l’heroi d’aquell moment essencial, fou el soldat Bernat de Riudemeia, originari d’Argentona (Maresme, Barcelona, molt a prop de Mataró) i, per això, dit també Bernat d’Argentona. Bernat Desclot conta l’ascensió de Riudemeia al puig anomenat de na Morisca, gesta d’estratègia militar que assegurà un punt fort, important per consolidar el cap de pont de l’operació militar: «I aquí veren un bell puig, alt i de mala petja; i un soldat en camisa, amb avarques als peus, amb un penó bausà, partí de l’exèrcit e pujà al puig, e després senyà amb lo penó que pensassen de muntar al puig abans que els sarraïns hi fossen. Quan aquells de l’exèrcit ho veren, foren-ne molt alegres, e, així com davallaren en terra amb llurs armes, muntaren el puig, que allà un no esperava l’altre. Quan en Ramon de Montcada fou aparellat, pujà al puig amb molta gent; i veren venir los sarraïns qui eren a la Palomera (Sant Elm), devers deu mil, qui els anaven seguint».

La Crònica o Llibre dels Feits de Jaume I esmenta també l’episodi, breument, i sense entrar en detalls. Afirma que «trobaren un lloc que havia nom Sancta Ponsa, i estimaren que allí era bon lloc d’arribar, i que hi havia un puig a prop de la mar, i amb cinc-cent hòmens que hi poguessen pujar no hauríem de tenir por que el perdessen abans que fos arribat tot l’estol». A continuació, narra els primers moments del desembarcament, sense anomenar en Bernat de Riudemeia, ja que només esmenta els grans cavallers: «I foren aquells qui eixiren en terra: don Nuno i don Ramon de Montcada, i el mestre del Temple, i En Bernat de Sancta Eugènia, i En Gilabert de Cruïlles. I abans que ells hi fossen, hi havia bé set-cents peons de crestians en aquell Puig que era prop de la mar».

L’historiador Joan B. Binimelis, l’any 1595, també conta l’episodi: «Saltó a tierra Bernardo de Ruidemaya, con una bandera en la mano, haciendo seña a los de la armada que le siguiessen. Este soldado se llamó después Bernardo de Argentona, y el rey lo hizo capitán, por ser soldado de mucho valor ... le hizo merced del termino de Santa Ponça, para él y los suyos. A este Bernardo de Argentona siguieron entonces 700 soldados, y ganaron por la mano aquel montecico (que hoy se llama la Torre Morisca) y allí se hicieron fuertes, y entretanto la gente del ejército se daba prisa a desembarcar».

L’historiador Jerónimo Zurita (Zaragoza, 1512 -1580), a l’obra Anales de la Corona de Aragón, esmenta el fet. «Fué el primero que saltó en tierra, segun en antiguas memorias parece, un soldado, que se dezía Bernaldo de Ruydemeya, y llevava un pendón, y con él hizo señal a los de la armada para que le siguiessen. Este se llamo después Bernaldo de Argentona, y fue muy valeroso capitán, a quien hizo el rey merced del termino de Santa Ponça, para el y sus descendientes».

A la fi, Pau Piferrer també rememora aquest moment èpic: «El primer que va botar a terra fou Bernat de Riudemeia o d’Argentona; i clavant un penó blanc [sic] a la punta de la seva llança, correntsos s'enfilà al cim del puig de què havien parlar els exploradors: animosa acció, que va donar seguretat al desembarcament i el va fer avançar. Tot just va ser dalt, va veure que els moros començaven a fer acte de presència, al seu aire, per la plana; va fer senyals amb el penó als de la platja, i formant aquests una divisió com de set-cents peons i cent cinquanta a cavall, capitanejats per don Ramon de Moncada, van marxar a ocupar el cim».

Josep Lladó recreà, poèticament, l’escena èpica, que aquí he resumit un poc : «El primer que salta a terra és Bernat, l’ardit soldat, que cridant: –«Desperta, ferro!»– arrossega l’altra gent. Brillen al sol del migdia espases, punyals, coltells, que engrapen les mans de ferro dels del rei aragonès. La morisma, que els espera apostada en el terreny, s’ha llençat a la palestra enfollida i arrauxada. Els ballesters no descansen, els arquers encara menys; les sagetes van i venen, les fletxes creuen el cel, la cridòria omple l’aire i la sang tenyeix l’arena... I en Bernat de Riudemeia avançant amb pas ferm, esquivant dardells i alfanges, planta amb orgull la senyera entre mil visques dels seus. El rei Jaume va demanar: –«Qui és tan valent soldat?» –«En Bernat de Riudemeia, fill d’un mas que a la vila d’Argentona té en Guillem de Sant Vicens». –«Doncs des d’ara que en Bernat sols reti vassallatge al rei, que una gesta com la seva tal honor bé prou mereix». I amb la punta de l’espasa, fent-li el senyal de la creu, en aquell lloc de Santa Ponça el nomenava cavaller».

-Sí que val la pena recuperar la memòria d’aquest valent, en Bernat, que nom com els herois de les rondalles!

-Ja ho crec. Bé, abans de partir, voldria fer esment al tema de la bandera, al misteriós ‘penó bauçà’, ja que Desclot diu que Bernat de Riudemeia portava un penó bausà, mentre que Piferrer, autor romàntic del segle XIX, segurament per equivocació o per desconeixement, diu que era blanc.

-No deixam res per verd! Què és això de ‘penó bauçà’, professor?

-Idò resulta que el ‘gonfalone Baussant’ fou l’estendard dels cavallers del Temple. El ‘balzà’ en heràldica indica un escut o un estendard bipartit, dividit horitzontalment en dues parts simètriques, una blanca i una negra. Versemblantment, podria derivar del terme provençal ‘balzan’, que es refereix a un tipus particular de cavall de color dominant negre, però amb taques blanques a les extremitats (anomenat també cavall ‘balzano’ en italià). El Diccionari Alcover-Moll, que no aporta cap referència heràldica, diu que la paraula deriva de l'occità ‘baussan’, nom d'un cavall ratllat de dos colors i afegeix que deriva del llatí baltĕus, que vol dir ‘cinyell’ o ‘faixa’.

-Sort que això darrer no entra a l’examen final, perquè és, certament, ben complicat!!