Avui hem anat amb els alumnes a la Seu, també dita Catedral de Mallorca. Cadascú mira el que més li crida l’atenció de la Sala Capitular gòtica. De sobte, un dels deixebles em crida, mentre assenyala una antiga taula pictòrica, gòtica, sens dubte, de principi del segle XV: -«Vell professor, veniu, mira què he trobat».
-Ah, interessant. És la taula de la Crucifixió... bé, de fet, són dues; la del costat és la pintura de la Mare de Déu de la Misericòrdia o de Gràcia, que protegeix el desemparat poble mallorquí», dic al grup, que s’ha arreplegat en aquest angle de la venerable sala, que ara sembla l’entrada al túnel del temps.
-Ja veig, professor, però mostra una inscripció a la part baixa; unes precioses lletres gòtiques... i en català, clar i llampant.
-Sí, un escrit ben clar i ben inquietant, terriblement tràgic. El podem llegir, és ben entenedor, com deis: «En l'any MCCCCIII, diumenge, vers III hores de la nit, a XIIII de octubre fo en Mallorques gran diluvi d'aygües qui destruí gran part de la ciutat de la Porta Plegadissa fins a la mar portant-se’n hòmens, dones e infants, qui aprés foren per moltes gents soterrats per les marines així com los pogueren trobar. Les ànimes dels quals Deus hage».
–Uf, un escenari apocalíptic: gran part de la ciutat destruïda i moltíssimes víctimes humanes».
-Oh, sí, va ser terrible, la pitjor desgràcia natural que ha patit Mallorca... Resulta que els dies 13 i 14 d'octubre de l’any 1403 hi hagué una forta ploguda que va durar dos dies i dues nits. El torrent de sa Riera ja no podia més, es va desbordar i, encara pitjor, va arrossegar multitud d'arbres i branques que taparen l’entrada natural del torrent a la ciutat, una via estreta oberta en la murada medieval; tanta aigua acumulada acabà per enderrocar el mur i el cabal davallà amb tal forca, en forma d’onada de gran alçada, que arrasà les cases situades a banda i banda de la Riera, amb la gent que hi dormia. S’enfonsaren devers 1.500 edificis, i moriren més de 4.000 persones, devers una quarta part dels habitants de la ciutat, amb perjudicis immensos per als mercaders i per a l’economia de la ciutat i de l’illa en general. Es trobaren cadàvers de persones ofegades per tota la badia: al coll d'en Rabassa i a les Illetes de Portopí, així com tota casta de mobles i altres objectes. Hi va haver necessitat d'apuntalar 500 immobles, com l'església de Sant Feliu. Tots els ponts de la Riera acabaren destruïts».
-Com és possible, professor, cinc mil morts! És mal de creure. Imagín que va patir molt més la ciutat baixa, el Canavall, que ens agrada dir».
Taula pictòrica gòtica de la Mare de Déu de la misericòrdia o de Gràcia, amb motiu del trasllat de les víctimes del Diluvi de 1403 (Museu Catedralici).
-I tant, sembla impossible tanta destrucció, però totes les cròniques coincideixen en la magnitud de la tragèdia. Efectivament, tens raó... elemental, benvolgut detectiu de la nostra història!! La força destructora de les aigües s’aferrissà amb la ciutat baixa, el Canavall, que també incloïa la novella parròquia de Sant Nicolau, a més de les de Sant Jaume i Santa Creu. En canvi, les escales del Pas d’en Quint i de la costa de n’Adarró o de la Seu, salvaren els habitants del Canamunt.
-Au, sortim del temple catedralici, que l’escola major de la Seu ja vol tancar... i ja sabeu que no va de bromes! Tenim temps d’arribar a la nostra aula per comentar tres textos que descriuen el terrible Diluvi de 1403».
-Ja hem arribat a l’aula. Podem llegir i analitzar aquests escrits de l’època.
Una de les cròniques de la gran desgràcia és el Noticiari del notari Mateu Salzet, que visqué els fets; preparats, que hem d’entendre el que ens diu la veu antiga, amb «llavi febrosenc», com diria Joan Alcover: «Vengué la Riera tan poderosa e tan gran, amenant amb si gran multitud d’arbres e de rames que no pogué passar per lo pont qui és del mur de la ciutat, en tant que la dita aigua muntà tan alt que enderrocà lo dit mur, la sumitat d’aquella muntà sobre la barbacana més de dues canes, i s’estengué per tots los camins e enderrocà totes les tàpies dels horts que són sobre lo camí que ix per la porta Plegadissa a mà dreta, e totes les altres tàpies qui són d’allà la dita Riera vers la porta del Sitjar: e enderrocà les arcades dels Tints, i lo pont qui és prop los Tints...»
-Un moment, un moment: vull confirmar que la porta Plegadissa és el punt d'entrada a la ciutat del torrent de sa Riera, on després s’aixecaria la porta de Jesús, a l’actual Via Roma, devers l’actual clínica Rotger.
-Així és, i la porta del Sitjar, més a ponent, seria on acaba el carrer de la Concepció, porta medieval que després seria cegada pel baluard del Sitjar renaixentista. Ah, i els Tints eren uns tiradors de draps o teixits més o manco on ara és l’institut Ramon Llull. Vaig continuant amb el notari Salzet: «Les aigües que entraven en la ciutat sobre lo dit mur enderrocaren lo pont de la dita ciutat qui és a la porta, i un molí d’aigua proper... i després més avall enderrocà tots quants albergs afrontaven amb lo Born o taulat (empostissat per fer jocs cavallerescos), i d’altres per los camins i carreres que eixien vers lo dit taulat, e així mateix tots los ponts qui són en la dita Riera».
Afegeix, desesperat, el notari cronista: "és opinió que per la dita aigua són mortes passades cinc mília persones, e appar que allà on eren los dits albergs que jamés no n'hi haja haguts. La terra roman molt desconsolada, així de la mort de les persones com de la pèrdua dels béns, com per la ruïnosa trabucació de la dita ciutat».
-Idò sí, terrible, pitjor que el Diluvi de Noé... no m’estranya el nom bíblic!
Taula pictòrica gòtica del Diluvi de 1403 (Museu Catedralici).
-Tenim un segon document, es tracta de la crònica dels frares dominicans, que també recull el desastre: «Fonc tant lo diluvi que enderrocà les cases o albergs del taulat, i los albergs e cases de l'Om d'en Viabrera, e del pont Nou fins a la Carneceria d'Avall, e la major part del carrer dels Peraires e tot lo mercat del Fil, e totes les cases muntant a Sant Nicolau Vell e tot lo carrer de la Mar fins a mar, e lo carrer dels Mariners fins a l'Hort del Rei, e tres tires de cases notables qui anaven a la Llongeta dels Genovesos dit de Sant Feliu; de mode que, segons opinió de la gent, foren caigudes mil cases passades, morí gent de quatre mil persones posa entre grans i petits i catius i catives, del qual se'n portà dita aigua fins los fonaments de les cases, que escassament podien conèixer a on havien estades dites cases. Ultra lo dit se perderen grans riqueses així or, argent, infinites mercaderies».
-Quin glop més amarg que patiren els nostres avantpassats!.
-Un moment, que encara no hem acabat!. Tenim un tercer document, aquest és oficial; es tracta de la carta dels Jurats de Mallorca al Consell de Barcelona; és també terrible i esmenta, amb gran dol i pena, que no s’ha vist res pitjor en el món conegut: «és increïble a aquells qui no ho han vist ni imaginen, que mai, d’ençà lo diluvi del temps de Noé, en cap part del món se sia seguida semblant destrucció d’edificis, mort de persones, i pèrdua de béns per aigües. Senyors, quantes són les tribulacions, plors, plants e dolors, en aquesta miserable ciutat, dels pares, fills, sors e frares (germanes i germans), i proïsmes dels morts, que són estat, després escopits per la mar e gitats per les riberes, nuus inhumanament».
-Vell professor, molt fort! per favor, ja n’hi ha prou, per avui... Hem quedat sense paraules i molt mal a pler. Mal dia per dir que qualsevol temps passat va ser millor!».
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.