Un dinar PSMero

Sampol, vicepresident del Govern i conseller d’Economia, Comerç i Indústria, va aconseguir desplegar tota una sèrie d’iniciatives que es fonamentaven en una política de proximitat, d’escoltar els sectors productius i canalitzar les seves demandes amb mesures legislatives i actuacions de foment de la petita i mitjana empresa local, per dotar-la dels instruments que garantissin la seva modernització i competitivitat. Però tot i el reconeixement, no va trobar la complicitat electoral dels beneficiaris de les seves actuacions. Curiosament, un dels comentaris postelectorals que esgrimien els sectors econòmics, que tradicionalment s’havien vinculat a la dreta espanyola, era que l’opció d’esquerra del nacionalista Sampol no l’identificava com un dels seus. Tampoc el va beneficiar el foc amic dels socis de govern, que el veien com un competidor que despuntava, ni la incomprensió d’alguns ortodoxos del propi entorn.

Fos com fos, el mercat electoral illenc és més tributari de les dinàmiques estatals que de les actuacions dels governs autonòmics de torn. Tot i així, no deixa de ser un fet rellevant la priorització del vincle ideològic a l’interès d’accions de govern autocentrades en el propi interès del territori. L’ideal nacionalista força l’execució de polítiques transversals que beneficiïn tot el país; però tal volta el rèdit de la gestió dels sectors econòmics des de l’esquerra sigui un oxímoron mancat de valor electoral afegit, per òptima que sigui aquesta. Fet que es veu agreujat, en els següents governs d’esquerres, on la visió de país és substituïda per la pura gestió asèptica.

Recordar el passat sempre és bo, reviure anècdotes ens acosta al vessant humà d’una acció de govern que encara no s’ha contat des de l’òptica dels nacionalistes.