L’art de la rivalitat

Per una rara mescla d’innocència, de wishful thinking, de sublimació de la impotència i d’excusa preventiva de la mediocritat, són molts els que diuen i volen fer creure que la cultura i la creació artística són alienes als valors més mundanals i a les passions diguem-ne més baixes que pul·lulen per la realitat. És a dir, l’enveja, la competitivitat, la gelosia davant dels èxits aliens, l’afany de ser millor que els altres i etcètera. No seré jo qui negarà que alguns d’aquests valors i d’aquestes actituds poden ser terribles, tant per ells mateixos com segons de la manera que te’ls prenguis: en Guillem Frontera sempre diu que l’enveja és el pitjor pecat capital de tots perquè és l’únic que no et reporta res de bo, i en general hi estic bastant d’acord. Ara bé: és fals que, en qüestions culturals o de creació artística, l’esperit col·laboratiu sigui per sistema millor que l’individualisme ferotge, igual que és fals que la competitivitat sigui sempre embrutidora o negativa –hi pot haver unes formes entusiastes o admiratives de competitivitat. Fa temps que aquestes idees em ronden pel cap, però aquests dies hi he tornat a pensar perquè he rellegit The Art of Rivalry, és a dir L’art de la rivalitat, de Sebastian Smee, el crític d’art del Boston Globe. El llibre, que té com a subtítol ¡Quatre amistats, traïcions i descobriments en l’art modern¡, explica amb rigor i gràcia, i amb un sentit afuadíssim de la narració, del detall i de l’anècdota, la relació de quatre parelles d’artistes que més o menys varen ser amics i enemics, que amb tots els matisos es varen ajudar i fer la punyeta, que es varen admirar i odiar, celebrar i envejar, imitar i defugir. Les quatre parelles, en dos casos de la mateixa edat i en els altres dos no, són Matisse i Picasso, Manet i Degas, Pollock i De Kooning, i Freud i Bacon. El que és més interessant del llibre és comprovar que el que fa que aquests grans pintors s’atreguin –l’admiració pel geni carismàtic i únic de l’altre– també és el que fa que es repel·leixin, perquè la por de quedar atrapats en l’òrbita de l’altre els fa fer-se’n enfora. Els fa fer-se’n enfora, però, després d’haver-ne après tot el que en podien aprendre. Molts creadors han assolit la grandesa justament perquè al seu costat hi tenien un altre gran creador amb qui s’han estimat i envejat, a qui han imitat i defugit, amb qui han competit i, a pesar de tot, s’han ajudat.