Olivars i ovelles, una història en comú

L’olivera, però, no es pot veure de manera aïllada: forma part de la gran trilogia de l’agricultura mediterrània (blat, rem i olives) a la qual aporta els greixos naturals, imprescindibles per a una dieta equilibrada. Centenars de generacions de persones de la regió que és el bressol de la cultura i la civilització han viscut gràcies als productes d’aquest arbre. Des de fa milers d’anys, cada tardor, mils i mils d’homes i dones s’afanyen a la collita d’olives i l’obtenció de l’oli que es consumirà en els mesos posteriors, fins a completar un nou cicle anual.

Avui voldria aprofitar l’efemèride per a reivindicar la importància d’un altre element essencial a l’olivar tradicional: les ovelles. L’ovella i l’olivera varen ser domesticades aproximadament a la mateixa època (fa uns 11.000 anys) i no gaire enfora una de l’altra: a Mesopotàmia el bestiar, i a Síria l’arbre. Per tant, és ben segur que han compartit molts de segles d’història en els mateixos territoris. Per molts de pagesos, una i altra formen part de la seva base econòmica. No sols això: el bestiar de llana és un component ecològic fonamental de molts d’oliverars.

A la nostra illa, la major part dels olivars de muntanya es gestionen amb la presència de guardes d’ovelles que tenen tres aspectes positius: contribueixen a controlar i limitar la presència de vegetació espontània; eliminen els bordalls (rebrots o tanyades que neixen a la rabassa de l’arbre) i, aspecte importantíssim, enriqueixen el sòl amb les seves dejeccions.

El control de la vegetació herbàcia és molt important: és probable que la nul·la incidència de la temuda Xylella fastidiosa a la Serra de Tramuntana es degui a l’eliminació primaveral de l’herba que és imprescindible per a la reproducció de l’insecte que n’és vector.

L’eliminació de tanyades suposa un estalvi considerable de jornals, ja que si aquestes no es tallassin, l’arbre acabaria rodejat d’una gran quantitat de branques que dificultarien o farien impossible el cultiu. L’olivera té més vocació d’arbust que d’arbre, i sols l’atenció de l’arboricultor (o de les ovelles) eviten aquesta degeneració.

Quant a l’aportació de fems a la terra, no cal insistir: tothom sap i entén que si el sòl no s’adoba, la producció disminueix considerablement. I també sabem que els adobs naturals, les dejeccions dels animals, són les millors possibles. I les ovelles no sols les proporcionen: també les escampen!
Les branques podades són un aliment excel·lent per a les ovelles, i té molt més sentit que els animals les transformin en adob que haver-les de cremar en la seva totalitat.

Al Pla, la pràctica de pasturar els olivars no és tan freqüent, però resulta igualment positiva. Pot resultar especialment interessant en els olivars en ecològic, ja que el control de la vegetació acompanyant sense ús d’herbicida és més dificultós, molt especialment en les línies de degoteig.

Certament, les ovelles espipellen també les branques d’olivera a què poden arribar. Però aquest efecte no és greu en arbres desenvolupats. El perden ‘faldes’ dels arbres, cosa que no és massa greu (les olives es fan a una altra banda) i encara menys en cas de recol·lecció mecànica, ja que ben sovint els baixos són molt més mals de recol·lectar amb els vibradors de tronc.

S’han fet experiències a olivars del Pla amb molt bons resultats. Les possibilitats de col·laboració entre olivarers i ramaders són enormes. Mallorca és encara avui un dels territoris on la ramaderia extensiva d’oví és més significativa i la carn de mè, un dels pocs productes locals que cobreix una part significativa de la demanda. D’altra banda, la carn d’oví en extensiu és sense cap dubte la millor des del punt de vista ecològic i ètic (les cries es mantenen amb les mares pràcticament fins al moment del sacrifici i no hi ha amuntegaments en macrogranges).

Cada vegada que viatjo per la Península, m’entristeix passar quilòmetres i quilòmetres sense veure cap guarda d’ovelles. Un agro-sistema sense herbívors és deficient, com ho seria un ecosistema exclusivament vegetal. Els cicles de la natura necessiten totes les seves peces.

És indiscutible que l’olivera i l’ovella es complementen. Com deia al principi, tenen una llarga història en comú. De nosaltres (olivarers, ramaders i consumidors) depèn que també tenguin un futur complementari.