Poble, institucions i salvació

El lema ‘Només el poble salva el poble’ és ben trobat com a reconeixement i crida a la solidaritat, però, naturalment, ha d’incloure les persones de tants de serveis públics que s’hi han abocat, el Poble organitzat, que s’autogoverna amb institucions. A ningú escapa que recuperar la normalitat i articular la resposta indemnitzatòria que cal, requerirà, a més d’un enorme esforç dels particulars, d’administracions públiques potents i empàtiques, properes, a les quals correspon, a més, la responsabilitat d’adoptar mesures preventives, de bracet de la ciència, en comptes del curtplacisme imprudent i curt de mires.

Però els tics del trumpisme global, que combina un fervorós i excloent patriotisme d’Estat amb el desmantellament de l’administració assistencial, s’escola arreu. Mentre se vivien drames humans terribles, hi ha hagut qui s’aprofitava de l’atenció pública per enviar notícies falses, sobre mortandats o sobre irresponsabilitats. Un jutge penal (penal, dic, la ultima ratio del sistema) ha obert causa contra una agència pública de meteorologia (matar el missatger), arran de la denúncia de la inefable Manos Limpias. Els jutges s’irroguen un rol polític in crescendo d’ençà del procés independentista.

Mentrestant, Mazon, desnortat, evita l’assumpció de responsabilitats polítiques. No dimiteix. Un gest que hagués proveït d’un digne tallafoc a les endemeses de la indignació contra l’autogovern i la democràcia. Perquè un govern se justifica per la seva actuació, amb fets, la resta són excuses vanes, retòrica. Deia Joan Fuster que hi ha moments en els que la indolència, o un error grosser, equival al sabotatge.

El condol, sort i coratge a tots els afectats.