Dimissions

Però no passa de ser això: una festa. Bé, no està malament, perquè les festes ens ajuden a millorar la nostra vida. El que passa és que si volem que un càrrec públic dimiteixi és millor no dir res ni fer res. No fer-li cas. Tanmateix, en el terreny polític no hi ha ningú que sàpiga què és dimitir ni té perquè fer-ho. La dimissió no entra en les funcions pròpies d’un polític. La majoria d’ells són tan incompetents que ignoren la transcendència social del seu càrrec. De què han de dimitir si no saben de què?
Ara mateix es demana amb molta cridòria la dimissió de Carlos Mazón, l’encara president de la Generalitat Valenciana. Ell ja ha anunciat que no dimitirà. Per què he de dimitir?, es pregunta ell. Ell pensa que tot ho ha fet bé, que la seva no-actuació és la més adequada que podia posar en pràctica. No es tractava d’espantar el poble i els ciutadans. La medicina hauria estat pitjor que la malaltia. Al final hi haurà hagut un munt de morts i una muntanya de damnificats. Res, no passa res, diu aquest criminal. El que s’ha de fer amb aquests individus, tan analfabets com irresponsables, és destituir-los de soca-rel. Però qui ho ha de fer, per exemple, el president del Govern de la Nació o de l’Estat, Pedro Sánchez o Felip VI, no ho fan perquè abans haurien de dimitir ells mateixos en primer lloc. Tots plegats són una colla d’incompetents sense ser conscients de la seva incompetència. Per tant, són uns irresponsables absoluts.

I, mentrestant, el poble a patir les conseqüències de tanta inutilitat política, social i humana. Des del primer moment, ja que havien actuat amb tant de deshonor, s’haurien d’haver arromangat i posat a traure aigua i fang de les cases, dels cotxes i dels carrers. No hauria servit de molt, però almenys no haguessin fet nosa.