El País Valencià

Quants morts, ferits i desapareguts acumulem des de 1714? Gràcies a la llengua, la cultura i la identitat que ens agermana he viatjat sovint a diferents indrets del País Valencià al llarg de la meva vida. El País Valencià és casa meva, com ho és Eivissa i Menorca, el Ripollès o el Baix Llobregat. Hi tinc bons amics entre Vinaròs i Torrevella. Alguns d’ells s’han vist afectats pel temporal d’aigua i de fang que tant mal ha provocat. I què han fet els dos governs, tant el de la Generalitat Valenciana com el de la Moncloa madrilenya? L’han deixat caure, com diem vulgarment. Tant en Mazón com en Sánchez han mirat com queia la pluja i com s’escolava el fang dins els cotxes i les cases. Mentrestant ells s’ho miraven passejant i acompanyats pel divinitzat monarca Felip VI de totes les Espanyes. La poca vergonya la passejaren per la «seva» Comunidad, ja que no li volen dir País. Fins que els Rei i la Reina s’han quedat sols enmig de la cridòria dels voluntaris tacats per l’abandonament de tants segles. Amb aquestes, Mazón ha marxat a ca seva, i Pedro Sánchez, espantat, se n’ha tornat a Madrid amb la cua entre les cames.

Els valencianets i les valencianetes de tota la vida, catalanets de soca-rel com nosaltres mateixos, embadalits per la gran desgràcia de tenir aquests governants tan perversos i porucs, han prosseguit la seva tasca de treure cadàvers, mig sepultats, de les cases i dels carrers enfangats, sense cap ajuda pública ni oficial. Tanta sort dels germans catalans del Principat i de les Illes que s’arromangaren ja des del primer moment de la catàstrofe, i almenys s’han sentit humanament acompanyats, com a bons germans que som tots plegats.