El dilema més absurd

Per Compromís i per Més -i també per ERC- l’única manera plausible i vàlida de consolidar un espai propi i de tenir expectatives d’ampliar-lo és articular un discurs que expliqui -i tenir unes pràctiques que demostrin- que als Països Catalans només es poden fer polítiques progressistes fent polítiques nacionalistes. Perquè l’espanyolisme és sempre extractiu. De vegades fins i tot es donen posicionaments delirants. Qualsevol que digués que per defensar el feminisme cal ser una mica masclista, o que per defensar el medi ambient s’ha de construir massivament a la vorera de la mar, ens semblaria un boig, un cínic o un indocumentat.

Resulta, però, que hi ha experts defensant que es pot fer catalanisme fent una mica d’espanyolisme. En tot cas, per arribar a una conclusió de present sobre la qüestió -o sobre el debat, o sobre el dilema, si li volem donar un toquet filosòfic- faríem bé de mirar el passat: si el PSM dels 80 i de principis dels 90 s’hagués «adaptat» a la realitat -les majories absolutes incontestables del PSOE, la sensació que el nacionalisme mallorquinista estava estancat o bé s’aprimava i no tenia marge per fer-se fort o per créixer-, avui les Balears serien més corruptes, estarien més ecològicament destruïdes i serien més desiguals des d’un punt de vista socioeconòmic.

També serien molt més castellanoespanyoles. En aquest sentit, que, després d’anys del PSOE blanquejant i/o alimentant les clavegueres repressives de l’estat, i d’una esquerra alternativa espanyola (Podemos, Sumar, Comuns) fent de crossa pedant i degradada del règim, ara les esquerres sobiranistes dels PPCC no tenguin discurs propi i proposin adaptar-se al progressisme espanyol és un desbarat i és mortal.