L'Espanya pagadora i l'Espanya cobradora

De l’atàvica confrontació de la dreta i l’esquerra va sorgir el mite de les Dues Espanyes. No negaré la seva vigència, però no podem amagar l’existència d’una altra percepció igualment cruenta de les Dues Espanyes: la pagadora del «dinero de todos los españoles» i la cobradora del «dinero de los otros españoles», petrificades a perpetuïtat, governi la dreta o l’esquerra.

De la pagadora se’ns ha atorgat gairebé el monopoli a les Balears, juntament amb Catalunya i el País Valencià. Madrid, per efectes de capitalitat, és un fals positiu en l’àmbit dels pagadors, i això la converteix en un cobrador privilegiat, al costat de la majoria de territoris castellans. De fet, la cultura econòmica de la Corona de Castella, en la seva essència, es va forjar de la transferència de la riquesa que generaven els territoris que tenia sotmesos. A l’edat mitjana eren els recursos de les pàries musulmanes, després vengueren les colònies americanes, de les quals en fórem exclosos els de la Corona d’Aragó. Esvaïdes les colònies, l’Estat espanyol modern ha sabut ser continuador d’aquesta concepció de l’economia i el poder, reconfigurant en clau interna l’espoli fiscal dels territoris que fan de l’economia productiva la seva senya d’identitat.

La solidaritat, sigui en clau espanyola o europea, exigeix una transformació productiva de les economies territorials receptores perquè ho deixin de ser, i a Espanya passa el contrari. Els illencs sembla que això de pagar la festa als altres ho tenim molt assumit i no ens queixam. Que es queixin els catalans i rebin totes les garrotades, també les nostres, perquè si al final aconsegueixen res, qui sap si un nou finançament que blindi millor els pagadors, també en sortirem beneficiats. Però no siguem optimistes, com sempre, ens tornaran a enganyar.