La mala jugada de l’autocura (’autocuración’ o ‘self-care’)

Climent Picornell22/09/24 0:30

M‘ho diu ella ben convençuda: «Els perfils dels drogoaddictes dels anys setanta coincideixen amb els de qui ara són addictes als probiòtics, fanàtics rabiosos del fúting i obsessos amb el culte al cos. Tot fruit de l’autocura!» L’autocura, autocuración o self-care, en espanyol o en anglés, s’ha definit com el procés d’establir conductes per garantir el benestar d’un mateix, per promoure la salut i gestionar la malaltia amb opcions sobre els aliments, exercici, son, higiene... El problema no consisteix en negar les màximes de l’autocura: és obvi que, si t’alimentes bé, dorms millor i no desenvolupes mals hàbits, tens més possibilitats de sentir-te bé a nivell físic i mental; la perversió arriba quan aquesta idea de cura ve acompanyada d’una gestió psicològica sobredimensionada. En l’episodi ‘Fascismo del cuerpo’ del seu pòdcast Amiga Date Cuenta, les periodistes Begoña Gómez i Noelia Ramírez recorden que el terme ‘autocura’ va ser enunciat per Audre Lorde –que es definia a si mateixa com a «negra, lesbiana, mare, guerrera, poeta»– en el seu llibre A Burst of Light: «L’autocura no és autocomplaença és autoconservació i això és un acte de guerra política». El capitalisme, però, s’ha apropiat del terme. Actualment, és primordialment, i metafòricament, per a «dones blanques, riques i primes». Tres adjectius que són aplicables a la reina del negoci de l’autocura: Gwyneth Paltrow. L’actriu va posar en marxa la newsletter Goop, que actualment és una empresa potent. L’espelma anomenada Treu les mans de la meva vagina costa 75 dòlars i complements nutricionals com les ‘Súper pólvores estimulants del metabolisme’ es venen en caixes de 15 sobres per 58 dòlars. Cap de les coses que comercialitza Paltrow garanteix res i, de fet, ha hagut de pagar alguna multa per mentir sobre les propietats dels seus productes.

Gran part del malestar que estam experimentant té a veure amb fets estructurals i que s’hagin de canalitzar cap a l’autocura és vertaderament llastimós, però, com tot allò que desvia la culpa del sistema, l’autocura ha fet aparèixer nous papers per treure’n profit amb falses solucions miraculoses. Una de les ‘desviacions’ de l’autocura és l’ortorèxia. Una persona amb ortorèxia sol comprovar de manera compulsiva les llistes d’ingredients i les etiquetes nutricionals; elimina un nombre cada vegada major de grups d’aliments, com el sucre, carbohidrats, lactis o carn; es mostra ansiosa si no hi ha aliments saludables als restaurants... El que pot començar com un intent inofensiu de seguir unes regles d’alimentació saludable, es converteix en obsessió. La petjada psicològica que deixa es reflecteix en estrès i aïllament social i una sensació de culpa quan es veuen obligats a menjar aliments ‘no saludables’.

El nostre llistat d’obligacions diàries ja causa estrès, per això la indústria del benestar és tan florida: gominoles de melatonina per a dormir, bolles de sals per a banys de bimbolles, aplicacions als mòbils per a meditar... Només cal reservar un foradet a l’agenda per a ‘autocuidar-se’. Tot i que les obsessions per la salut i la longevitat han perseguit la humanitat, aquesta darrera versió és magnificada per influencers i podcasters que és beneficien obtenint patrocinis d’empreses de suplements i altres productes de benestar pseudocientífics. Sol ser un menú complicat i sovint contradictori de ‘biohacks’ (dreceres per millorar la nostra salut, mancades de rigor científic) i ‘wellness protocols’ (règims molt específics per a l’exercici i l’alimentació). Per obtenir l’eterna joventut hi ha des de dutxes fredes fins els suposats beneficis de la llum solar matinal d’angle baix o innomenables dietes que van des d’evitar els olis de llavors fins a prendre consciència dels ‘perills ocults’ de determinades fruites i verdures.
Tothom sap que s’ha de dur una alimentació sana, fer exercici i dormir bé, però sentir remordiments per no fer el necessari per a aconseguir-ho pot ser una càrrega. El problema d’aquest discurs és quan s’apodera dels significats de ‘cura’ i ‘felicitat’. L’autocura no és acabar obsessionat amb tu mateix. Sempre podries estar més sa, fer més esport o menjar saludable. I, al final, pensar únicament en estar millor, es converteix en un monotema vital.