Premis i antiliteratura
Aquesta setmana s’ha sabut que Pilar Rahola, expolítica i comunicadora, diguem-ho així, ha guanyat el premi literari Prudenci Bertrana. El Bertrana és un premi que tenia un cert prestigi fa dècades –el guanyaren autors com Baltasar Porcel, Quim Monzó, Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver i Maria-Mercè Marçal: quasi res–, però que també ja fa temps que s’ha anat degradant. S’ha convertit en una cosa purament comercial, un avançament de drets d’autor amb suport institucional per a autors més o menys mediàtics, un espectacle més depriment que vistós que ben poc té a veure amb la literatura. Més o menys com el Premio Planeta, sí. La qüestió –el problema, el drama– és que el sistema literari català ja en té un grapat, de premis que venen a ser l’equivalent nostrat del Planeta, això és, premis econòmicament ben dotats, publicats per editorials prou influents i poderoses, anunciats amb fanfàrria, molt agombolats i molt publicitats i, en general, literàriament pobríssims o, directament, lamentables. Així, sense pensar-hi gaire, em venen al cap el Premi Ramon Llull –una còpia literal però en petit del Planeta original i castellà, impulsat també per l’editorial fundada per José Manuel Lara– i els premi Josep Pla i Sant Joan –de palmarès erràtic o, si més no, desconcertant–, encara que també hi ha hagut edicions del Premi Sant Jordi en què el teòricament guardó més important de les lletres catalanes ha estat més a prop del circ mediàtic sense cap ni peus que de la literatura rigorosa. Fins i tot un premi com el Proa de narrativa, concebut com un èmul del Goncourt, ja té un palmarès que, en segons quines edicions, s’explica i s’entén més per circumstàncies extraliteràries que per raons literàries. Un dia parlava amb el novel·lista valencià Ferran Torrent i ell va referir-se a un cert tipus d’escriptor dient: «Aquests tenen més pasillos que jo lavabos». És una frase boníssima, però la cosa va més enllà dels comportaments i les actituds individuals. Els premis grossos degradats el que fan és degradar tot el sistema literari, perquè generen desconfiança a l’engròs i perquè dilapiden uns recursos –econòmics, d’atenció mediàtica, d’interès lector– que es podrien destinar a la literatura de veritat. La literatura de veritat, aclarim-ho, és aquella escrita en qualsevol gènere i estil –des dels més sofisticats i densos fins als més trepidants i amb més vocació popular– que no ha estat escrita de qualsevol manera i només per guanyar un premi que t’han promès.
También en Opinión
- Los nutricionistas avisan: «Un niño de 3 a 4 años no debería tomar más de un yogur de soja cada 63 días»
- Sorpresa en el Parc de la Mar: una enorme mancha de 'sangre' sorprende a los turistas
- El calvario de un jubilado de 84 años que intentará recuperar su piso tras más de tres años de okupación
- Soy fisioterapeuta y este es el mejor ejercicio para reducir la papada: «Estabiliza tu mandíbula»
- Da una brutal paliza a su novia porque quiso dejar una propina en un hotel de Cala Millor
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Muy buen artículo que toca una herida ya convertida en llaga.