50 anys amb partits illencs

La gran porgada de les eleccions del 77 establí l’hegemonia dels partits estatals, amb un trasvàs notable de dirigents. Els PSM sobrevisqueren, tocats, i han sobreviscut als cants de sirenes i a funerals precipitats. Sigui perquè l’espai hi és, sigui perquè l’han creat els ideals i el compromís de milers de ciutadans, diversos partits propis han perllongat la seva presència al conjunt d’institucions del país, el doten de fesomia i influeixen en l’agenda i el llenguatge polítics.

També el 74 se constituïa a París la Conferència Socialista Ibèrica, que pretenia reunir l’esquerra federal, republicana i postul·ladora del dret a l’autodeterminació. El MSB s’hi integrà d’antuvi. El 76, els dos PSM són cofundadors de l’efímera Federació de Partits Socialistes, i, en el seu si, de la Coordinadora Socialista dels Països Catalans. S’esvaí l’any següent, quan PSC i PSPV s’enrolaren en el PSOE. L’esquerra nacionalista acabarà coincidint, anys després, en un partit europeu, ALE, amb partits que no havien participat d’aquelles experiències, com ERC. De fet, més enllà de les Illes Balears, i encara aquí de manera limitada, no hi ha hagut cap federació de caràcter decisori, que combinés l’afirmació de la sobirania de la pròpia comunitat, amb una articulació confederal, i de manera específica entre els països de parla catalana. Les relacions polítiques en el si del catalanisme sovint infravaloren el poder i la determinació, implacable, dels seus contraris.