La mar envaïda

La llibertat, connatural a la mar, s’ha de gestionar amb seny i, avui, som tants, que no basta. La regulació és insuficient, i insuficients, ridículs, els recursos de la policia nàutica, avesada a conviure amb els usos i ocupacions il·legals o amb l’activitat clandestina. La tràgica mort d’aquest jove a Cala Bona, que se suma a un enfilall de casos, hauria de marcar un punt d’inflexió en matèria de seguretat i vigilància, i de responsabilitats.

Però també cal aturar la invasió de renou (motors, festes i demés) i de brutor, protegir la mar dels efectes nocius de la pressió humana sobre flora i fauna. Pacificar-la. I vetllar pel paisatge: hem convertit l’horitzó magnífic d’una platja natural amb un mostrador de fira nàutica. Ja sabem que, per recòndita que sigui la cala, allà hi trobarem vaixells, que com a mínim respectin la distància a la vorera. I la posidònia. No m’agraden les balises, però, si no queda més remei, n’haurem de posar arreu per delimitar zones de bany. Les limitacions són antipàtiques i complicades, però absolutament imprescindibles; i no poden basar-se en posar-hi preu, ens calen criteris democràtics i socials, o el luxe, soberg, ens expulsarà a tots.

El Govern, mentre va eliminant límits al creixement per la via expeditiva del decret llei, se mostra disposat a prendre mesures, diu. Però no vol reaccionar per «percepcions», diu. Ho ha d’estudiar, diu. Ésser rigorós. Esperem que massa llegir no els faci perdre l’escriure. Per segons què, han demostrat tenir la ploma falaguera. L’Estat, mentrestant, com sempre, descomparegut.