Preus disparats

Semblen dos fenòmens paral·lels però a la pràctica són ben bé el mateix: la lumpenització de les classes més modestes o populars; la proletarització o l’empobriment accelerat de la classe mitjana. Ja fa temps que hem arribat a un punt en què les classes més modestes, i en especial els seus fills, senten i pensen que el màxim a què poden aspirar és a anar tirant en el seu dia a dia, veure-les venir, conformar-se amb arribar a demà. Com que comproven que estudiar no serveix per a gaire, cada pic es prenen els estudis i la seva formació amb més indiferència; com que el món –la tele, els referents esportius, els ídols de les noves plataformes– no paren de bombardejar-los amb una visió del món que mescla amoralment la frivolitat hedonista i l’alarmisme apocalíptic, es deixen endur per un presentisme apàtic i desesperat; com que el futur laboral que se’ls obri al davant és inhòspit i negríssim, tampoc no veuen gaire sentit en creure’s segons quins discursos interessats del capitalisme sobre emprenedoria i altres mentides propagandístiques... Aquesta naturalització de la fatalitat i aquesta degradació de les expectatives, reforçades pels poders hegemònics i per les dinàmiques imperants, tenen efectes ideològics, culturals i ètics.