La desaparició dijous passat de Josep Antoni Grimalt, el conegut professor Grimalt dels mitjans de comunicació —en especial de la televisió—, suposa un punt i final a una trajectòria vital, però al mateix temps un punt i seguit a un llegat professional que continuarà més enllà de la seva pròpia existència. I és que el professor era un divulgador amb unes qualitats innates a l’hora de comunicar: no només sabia d’allò que parlava, i ho feia amb molta solvència, sinó que tenia el que a la televisió deim: «La càmera l’estima», és a dir, una gran telegènia que el telespectador rebia a casa com si fos l’amic savi de confiança que li explica les coses de manera didàctica i entenedora.
Precisament, vaig tenir la sort de poder fer amb ell i amb un equip meravellós de televisió, el programa lingüístic i cultural «Parlant en Plata» (2004-2008), patrocinat pel Consell de Mallorca i emès a TVE a les Illes Balears, a IB3 TV i a la desapareguda Televisió de Mallorca. Vàrem enregistrar aquells programes en temps de vacacions, ja fos a l’estiu, ja fos durant la Setmana Santa, i vos he de dir que l’aprenentatge per part de tots nosaltres fou impressionant. Les intervencions del professor eren divertides, sòlides i esclaridores, ja fossin les respostes que donava a les consultes dels espectadors, ja fos perquè ens parlava d’expressions, frases fetes i errors a unes ficcions dramatitzades que enriquien, encara més, aquell espai televisiu. En Pep Grimalt —conegut així de forma més familiar—, arribava al programa com si fos una estrella i es deixava estimar, és a dir, el vestien, el pentinaven, el maquillaven i, quan es posava davant la càmera, començava a brillar amb una seguretat pròpia de qui coneix un mitjà tan complex com és la televisió. I també dic «estrella» perquè quan fèiem una pausa per dinar, li teníem preparat un sofà a un racó del plató perquè fes una migdiada de més d’una hora. I ja ho podeu deduir: tot l’equip havia d’esperar aquella bona estona sense poder fer res més i amb la il·lusió que es despertàs prest i poder continuar amb el programa següent. Jo li deia que això no ho havia vist mai en tota la meva vida professional, però el professor me contestava que tenia més de seixanta anys, que estava acostumat a fer-ho així des de jovenet i que no ho podia canviar. Acabàvem rient, però li deia que tenia traces d’estrella de Hollywood i que no volia ni imaginar com seria el seu comportament si hagués estat un actor internacional reconegudíssim i què hauria hagut de fer tot l’equip del programa per a acontentar-lo. «Ja ho pots ben imaginar», me deia, mentre s’esbutzava de riure.
Anècdotes a part, l’actual director insular de Cultura del Consell de Mallorca, Guillem Ginard, contestava aquest divendres un tuit que jo havia escrit arran de la mort del professor Grimalt sobre la conveniència de recuperar el programa «Parlant en Plata» i de tornar-lo a emetre. Em sembla una idea excel·lent perquè aquell espai —que a l’octubre d’enguany farà vint anys de la seva primera emissió— continua vigent avui en dia, i ho pens així perquè l’ensenyament didàctic de qualsevol llengua —i més de les que estan en perill de desaparició, com és el cas de la nostra— sempre sumarà i farà feix per tal que la valorem i l’estimem encara més. Allò que per ventura haurà caducat una mica som els qui sortíem al programa. Han passat molts d’anys i el pas del temps és implacable.
Per als més nostàlgics, vos deix un enllaç d’un dels programes amb una convidada molt especial: l’actriu Mercè Sampietro. Esper que vos agradi.
https://youtu.be/oVQlM7ZAEHQ
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.