El futbol no és política
El futbol no és política, han repetit una vegada i una altra els espanyolistes tant de dretes com d'esquerres que durant aquest darrer mes han intentat apropiar-se i instrumentalitzar nacionalment i identitàriament el bon joc i els triomfs eurocòpics de la selecció espanyola. És una frase que és un exemple de nacionalisme banal, és a dir, del nacionalisme que està tan naturalitzat que molts creuen o bé poden fer veure que no ho és. Però és una frase que en part és veritat. El futbol no és política, només. Però també és política. A més, i això és encara més important i sol ser obviat pels que parlen i reflexionen obsessivament sobre partits, eleccions, pactes, aliances, programes, estratègies, campanyes: la política tampoc no és només política. Vull dir que la política mai no consisteix només en una pugna entre diferents propostes ideològiques, ni en com aquesta pugna es concreta, per mitjà de lleis i d'imposicions coercitives i d'estructures de poder i d'influències mediàtiques, damunt la realitat socioeconòmica, material i simbòlica d'una comunitat (poble, regió, país, estat), ni damunt la vida quotidiana dels ciutadans que en formen part. Vull dir que la política també és i es fa amb materials pre-polítics, no estrictament ideològics: la incomoditat o el temor a ser diferent de la majoria; el gregarisme i les ganes d'encaixar en un col·lectiu; la cobdícia més bruta i la necessitat neta de solucionar els problemes més urgents i de tenir cobertes les necessitats més bàsiques; l'ànsia comprensible de sentir-te segur i la pau d'esperit que dona pertànyer a un grup humà i compartir-hi unes creences que minimitzen la teva insignificança i la teva impotència com a individu; el terror davant el poder i la fascinació pel poder... Tot això és fonamental en política. I ho ha estat sempre, també en la nostra època suposadament escèptica, racional, moderna. Va ser fonamental fa un segle en l'adhesió de molts milions de persones a uns moviments ideològics de masses de caire redemptorista –el comunisme, el feixisme– i és fonamental avui en l'adhesió de molts milions de persones a una identitat nacional concreta, a una causa nacional concreta. És per això que, quan es parla de futbol i de seleccions i de patriotisme, convé tenir clar que molta gent fa i creu el que li diuen que ha de fer i creure. O el que sent visceralment, o bé dedueix racionalment, que li convé fer i creure.
También en Opinión
- Los nutricionistas avisan: «Un niño de 3 a 4 años no debería tomar más de un yogur de soja cada 63 días»
- Los okupas de la escoleta de Son Oliva: «No somos mala gente, si nos tenemos que ir entregaremos las llaves»
- Los empresarios chinos de Mallorca se reinventan: cambian los bazares por panaderías y chiquiparks
- «Los anestesiólogos estamos preocupados por el consumo de fentanilo, especialmente, ante la llegada de la temporada turística»
- La madre de la menor desaparecida desde verano en Palma: «Le diría que vuelva, que aquí tiene a su familia para lo que necesite»
4 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
No oblidis als nacionalistes, també fan política amb es futbol
Per això n'Hermoso no va donar s'enhorabona a sa selecció espanyola.
El Barca es más que un club?
Totalment d'acord. El futbol és política i el nacionalisme espanyol no és conscient de que és nacionalista, i imperialista amb les cultures no castellanes d'Espanya