L'antimodernitat triomfant
Espanya ha arribat tard i malament a totes les operacions modernitzadores que ha viscut l'Europa dels darrers cinc segles i escaig. Hi ha arribat tard o malament o, directament, no hi ha ni arribat. No va tenir a penes Renaixement i el poc que va tenir és irrisori i molt mediocre si se'l compara amb la glòria obscurantista i supersticiosa del Barroc castellà, la filigrana fanàtica de la Contrareforma. La Il·lustració va ser també escassa i, a més, va ser sovint reprimida, i, més aviat, el que es va celebrar i consolidar va ser un patriotisme anti-il·lustrat: vivan las caenas era el crit dels patriotes espanyolíssims contra els invasors francesos. Fins i tot, la gran obra moderna de l'espanyolitat, una fita global, un referent inacabable i una influència que fa segles que dura –i que encara durarà segles, fins que la literatura ja no interessi a ningú–, el Quijote, l'obra mestra de Miguel de Cervantes, a la literatura castellana a penes no va tenir continuïtat i, en canvi, tal com ha explicat, entre altres, Javier Marías, els que se la varen saber fer seva i els que la varen saber usar com una escola varen ser els francesos i, sobretot, els novel·listes anglesos del XVIII i el XIX, estil Laurence Sterne i Charles Dickens. I, és clar, després del Renaixement magre i de la Il·lustració marginal i bàsicament avortada, hi ha el segle XX. El segle de la modernitat general en totes les seves formes i expressions, el segle dels avenços tecnològics i dels canvis civilitzatoris integrals, el segle de les ideologies radicals i emancipadores, el segle de la cultura entesa com una ramificació de creativitats i com una reinvenció de tradicions. El segle XX era, mirat amb perspectiva, la darrera oportunitat per Espanya de posar-se al dia modernament de manera estructural. Però què va passar? Idò va passar el segle XX espanyol. Quin és l'esdeveniment més important del segle XX espanyol? La Guerra Civil. Quin és el personatge espanyol més influent del segle XX? El dictador Francisco Franco, un aliat del nazisme alemany i del feixisme italià, un abanderat del nacionalcatolicisme més reaccionari i més cruelment banal, l'home que, quan va morir, ho va deixar tot atado y bien atado perquè la democràcia espanyola no fos ni gaire plural, ni gaire lliure, ni gaire democràtica. Tot això explica el comportament de Gabriel Le Senne, un home indigne del càrrec que ocupa.
También en Opinión
- Los nutricionistas avisan: «Un niño de 3 a 4 años no debería tomar más de un yogur de soja cada 63 días»
- El calvario de un jubilado de 84 años que intentará recuperar su piso tras más de tres años de okupación
- Sorpresa en el Parc de la Mar: una enorme mancha de 'sangre' sorprende a los turistas
- Soy fisioterapeuta y este es el mejor ejercicio para reducir la papada: «Estabiliza tu mandíbula»
- Da una brutal paliza a su novia porque quiso dejar una propina en un hotel de Cala Millor
2 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Un cas curiós és el 2 de maig que encara se celebra. El poble es va aixecar per treure un francès liberal i per tornar a un altre francès feudal, varen defensar la seva pròpia esclavitud
Correcte, todo atado y bien atado... Y així segueix