Límits al turisme? 20 milions de turistes ja basten?

El turisme ha estat el factor de transformació més important per a les illes Balears en l’època moderna. Ha canviat l’economia, la societat, la cultura, l’estructura territorial i s’han marcat perfectament dues èpoques: abans i després del turisme. Però el desenvolupament turístic ja no es considera absolutament profitós per a les societats receptores (no és ‘la indústria sense xemeneies’) sinó que se li atribueixen tant costos com beneficis, impactes positius i negatius en els seus vessants econòmics, mediambientals, socials i culturals. I apareix la saturació. S’ha de dir que el sentiment de saturació que els turistes han exercit sobre Mallorca, augmentat pels lloguers de cases vacacionals, els pisos turístics a les ciutats i a Palma, a més, amb els creueristes, també s’ha catalitzat per la presència important de residents estrangers. S’han activat els llums d’alerta del desbordament de les capacitats de càrrega. Es vol passar a identificar els efectes perversos, els impactes negatius, sobretot per mirar de reduir-los (o d’amagar-los o emmascarar-los) i així aconseguir conservar l’activitat turística a llarg termini. El fet de no investigar aquests efectes no desitjats fa impossible el camí de la sostenibilitat turística. Molt abans de les enormes coes al Caló des Moro o de les porrades de la policia als gats de Magaluf, el nadiu considerava que els turistes l’honoraven amb el seu tracte. El procés de desenvolupament dels anys següents passà per una època d’emulació i hom es sentí «europeïtzat» i es menysprearen els nostres visitants, els ‘guiris’. En un treball sobre els cicles de vida de les àrees turístiques, a un capítol, ‘Quan el turisme és destructor del turisme’, s’analitzava l’evolució de la Platja de Palma. Una zona amb una pèrdua de qualitat; l’embelliment de la primera línia es va convertir en un camp adobat per als abeuradors de cervesa, del famós Balneari 6 fins a la ‘calle del jamón’, amb paràsits negatius (venedors ambulants, ‘tiqueteros’, ‘manteros’, ‘trileros’, transvestits i prostitutes), tota una altra ‘oferta complementària’ destructora del turisme. Els destins turístics, neixen, es desenvolupen, maduren, moren o... reviscolen. Alguns moren d’èxit. Pareixia que a Balears no ens havia de passar mai, tan potents, tants de milions més de turistes cada any, que, per un sotrac conjuntural o estructural, per un impost, per una pandèmia, per una saturació, no hi havia d’haver per tant. La crisi provocada per la pandèmia de la COVID-19, a tots els nivells, des dels econòmics als personals, va fer preguntar-nos sobre com seria el nostre demà. S’alimentà el discurs de la diversificació econòmica que havia desaparegut i el fantasma del monoconreu turístic era mantingut en discursos marginals.
Entremig de les crisis, la lletania: excés de places turístiques, augment de la qualitat, protecció mediambiental, rehabilitació dels espais turístics madurs, etc. En l’evolució dels destins turístics, hi sol haver una fase final en la que part de la població autòctona intenta aprendre a viure en un territori que ja no tornarà a ser mai el que fou. Però continua augmentant el turisme massificat. Això passa a les Balears, un destí refugi sense terrorisme que sap donar ‘sol i platja’ a preus baixos, però satisfactoris pels turistes. El sentiment de saturació es converteix en comentari habitual dels residents, polítics i alguns hotelers, que comencen a anunciar la necessitat de posar límits, esmentant la sostenibilitat. Tothom es posa a vendre sostenibilitat, però ¿quant de sostenible és el turisme sostenible? Quants de turistes són massa turistes? Qui diu quina és la capacitat de càrrega turística? Ve llavors el mantra de que hem de repensar el model turístic, que no tenim model turístic. No vénen tants de turistes com abans? No hi ha model. N’han de venir menys? Dibuixarem un model. Ni tan senzill, ni tan barroer. Els models es van construint sols, adaptant-se a les circumstàncies, algunes d’elles tan potents –com els vols de baix cost, les reserves per internet, el cas dels habitatges vacacionals, els fenòmens massius immigratoris, la recessió o progressió turístiques– que troben les administracions impotents davant del repte.