Joan BauzàPalma15/04/24 0:30
TW
1

Els pous sempre resulten fascinants i el verb pouar és sinònim d’extreure prou contingut. He peregrinat al pou del claustre de Sant Esteve dels frares dominics a Salamanca, o sigui, el famós pou de don Miguel de Unamuno, en recordança d’aquella acció, tal volta llegenda, atribuïda a l’antic rector de la Universitat; es diu que s’apropava al coll, s’hi inclinava i, pel gust de sentir com li retornava l’eco, cridava amb força el monosíl·lab castellà yo; sembla que era una quimera existencial a la recerca de si mateix.

He peregrinat al de Sicar, a Samaria, a la bíblica terra de Canaan, al pou on Jesús mendicà aigua a una dona, coneguda com «la samaritana», aquella que tan aviat fou evangelitzada que evangelitzadora. És un dels llocs paradigmàtics de Terra Santa, com ho és Betània o Emaús.

També, al de l’artanenc Sebastià Mesquida, que amb el títol ‘El pou’ fa anys fou guanyador del Premi Ciutat de Manacor. He rellegit ara la novel·la curta i primerenca de Sebastià i m’ha resultat, també, una vertadera peregrinació interior. Es tracta de només un home, de només uns dies, d’un pagès de la Mallorca profunda que en la soledat obscurida de la fondària mor exhaust, a fora vila, picant pedra a la recerca d’aigua pel camp. El manobre del pou i l’autor del llibre coincideixen: els dos són sòlids, pertinaços, humils i compromesos.