Enric Benito: El nin que es va enfadar amb la mort

A través de l’acompanyament de pacients, cents de vivències, es van anar forjant en Benito, una nova forma de d’entendre la medicina, la vida i la nostra natura com a persones i així, sentia de cada pic més confiança per apropar-se a mirar cara a cara el procés de morir. Els seus pacients foren els seus mestres que al llarg de vint anys fent oncologia, diu que li ensenyaren lliçons impagables de vida, que ell comparteix amb els lectors. Però no només comparteix els relats emocionants de molts dels seus pacients sinó les reflexions que s’hi escauen, segons el meu amic del Pont d’Inca. Sobre si s’ha de dir la veritat o no als malalts i als seus familiars, n’Enric ho deixa molt clar : «La veritat ens fa lliures, encara que faci mal a vegades, és millor que la ignorància o la mentida, ja que aquestes bloquegen la nostra capacitat d’adaptar-nos als canvis i no ens permeten seguir fluint per la vida». Quan la veritat entra dins l’habitació d’un pacient terminal sempre du amb ella la pau. I també, veritablement, la tristor. Però hem de tenir molt en compte que la tristor és una emoció que sol sorgir davant la pèrdua d’algú estimat, la pau s’experiment a nivell espiritual, «quan perds algú estimat es natural que sentis tristor, la pau la dona el fet de veure partir a aquest esser estimat en pau, aleshores tu també en tens». Tristor i pau, una dicotomia que conviu.

Evidentment que la por al procés de morir sorgeix del nostre desconeixement i de la ignorància respecte a aquesta part, tan «interessant» diu Benito de la nostra vida. «Si tots poguéssim aprofitar l’experiència d’acompanyar i perdéssim la por, viuríem molt més feliços i amb major harmonia entre nosaltres mateixos i la naturalesa». Enric Benito ens demostra al seu llibre El nin que es va enfadar amb la mort (Editorial Harper Collins) que ha aprés de les crisis o del que entenem per fracassos o pèrdues, que són, en realitat experiències d’aprenentatge, encara que en els seus inicis poden ser enteses d’una altra forma. I sobretot que per aprofitar el missatge que ens dona cada experiència de crisis o fractura, es necessari primer abraçar-la per entendre-la i transcendir-la. Transcendir significa travessar i ascendir, passar a través del que inicialment no ens agrada i ho rebutjam, i per fer-ho, primer s’ha d’acceptar, abraçar el dolor de la pèrdua, veure que hi ha darrera i descobrir la saviesa que comporta l’experiència de rompre-nos i comprovar que l’únic que es romp es un esquema equivocat que ens havíem fet.

Hi ha un punt d’inflexió en la vida de Benito. Quan decidí passar a cuidar malats que s’han de morir amb cures pal·liatives, un company li digué: «Treballar amb els moribunds és insuportable, no ho aguantaràs». La seva resposta va ser: «Morir no és el pitjor que te pot passar, el pitjor és morir tot sol, amb dolor i por, i si jo som allà per ajudar i alleugerir el dolor, la soledat i la por, crec que me sentiré feliç». Replica l’amic metge: «Però per fer-ho necessitaries creure que la mort no és el final, no me fotis que ara t’has convertit!». Resposta de n’Enric: «Ho sent per tu si creus que la mort és el final».

A l’epíleg ens ofereix «les set lliçons del morir», entre altres, saber que morir és normal i, a més, és segur, que morir no fa mal i que ens obri a la veritat, com la de poder dir «ens estimam, gràcies i adéu», alguna cosa tan senzilla i tan gran que ens conforta, ja que ens permet tancar, amb pau, la nostra biografia.