La creació i la ruïna

Ara em dedic a escriure i moltes hores de cada dia les pas llegint novel·les, assaigs, contes, poemes, biografies i llibres d’història, però al principi varen ser els còmics de Tintin i d’Astèrix i el cinema. D’adolescent i de jove, vaig arribar a empassolar-me nou pel·lícules en un mateix dia, dieta de bulímic fanàtic audiovisual, o de programador de festival amb presses. Ara, com que escric, i com que escriure requereix molta lectura, el cine i les sèries només són una crossa, un aliment nutritiu com la pintura, vull dir amb això que fa molt que no estic gaire al dia de res del que fan els cineastes més o menys nous. La cosa és que la meva cinefília ha estat sempre molt politeista –des dels ianquis dels 40 i els 50 fins a Ingmar Bergman, des d’Eisenstein fins al primer Godard, des dels artesans autorals del Hollywood dels 50 i 60 (Robert Aldrich, Sam Fuller) fins a Kurosawa–, però no tenc cap dubte ni un de quins són els déus centrals del meu panteó. Són la generació de cineastes –directors i guionistes– de l’anomenat Nou Hollywood. És a dir, els Martin Scorsese, Paul Schrader, Robert Towne, Steven Spielberg, Arthur Penn, Hal Ashby, Peter Bogdanovich, Warren Beatty, Dennis Hopper, Jack Nicholson i companyia, que recolliren l’herència del Hollywood daurat, l’empeltaren amb les innovacions que venien d’Europa (la Nouvelle Vague francesa, el free cinema britànic, el neorealisme italià) i començaren a filmar obres mestres que revolucionaren la dècada dels 70. Com és sabut per tothom, un dels gegants més colossals d’aquella tropa de gegants colossals era Francis Ford Coppola. Ara, l’home responsable de la saga d’El padrí i d’Apocalypse Now –segurament la millor pel·lícula de guerra mai filmada– torna a estar en boca de tothom perquè per fi és a punt d’estrenar Megalòpolis, un projecte que ha provat de tirar endavant durant gairebé mig segle. No ho ha aconseguit fins ara, i ho ha aconseguit venent totes les seves empreses i endeutant-se. Els que l’han vista diuen que és una mescla de Metròpolis, de Fritz Lang, i El manantial, de King Vidor: utopia, ciència-ficció, megalomania. No sé si serà magistral o passable o fluixa, però que un cineasta s’ho jugui tot a una carta, s’exposi a la humiliació i a la ruïna, per realitzar un projecte antic i enorme a la venerable edat de vuitanta-cinc anys és, en ell mateix, com a acte autoafirmatiu, com a gest creador, una obra mestra.