L’escola de les biografies

Que ridícul i que absurd ser un cregut i un superb i anar per la vida inflat d’orgull quan les coses et van bé i tens èxit i més o menys tothom et celebra les gràcies i t’elogia el que fas. És quan tot ho tens en contra i fracasses, que has d’estar orgullós de qui ets i del que fas, que has de mostrar-te fort en la supèrbia, que has de bunqueritzar-te en l’amor propi, que has de ser, si no malcarat, com a mínim sí arrogantment independent, perquè quedi clar que tu ets qui ets i vas a la teva, i que no perquè les coses no et vagin de cara deixaràs de fer-ho. En canvi, quan triomfes o quan tens èxit, quan et pots permetre el luxe d’anar per la vida recollint felicitacions i rialles i enhorabones i copets a l’esquena més o menys autèntics, efusius i desinteressats, bàsicament el que has de fer és donar les gràcies, celebrar-ho íntimament i relativitzar-ho exteriorment, i continuar fent feina com si res, en la mesura que puguis. Solc pensar en tot això, no gaire sovint, però sí quan llegesc biografies, en especial d’artistes i escriptors, un dels meus subgèneres preferits. La preferència s’explica perquè són llibres protagonitzats per homes i per dones que no s’han avorrit gairebé mai –tenir ambicions és important perquè així no t’avorreixes– i que, a la vegada, han viscut sempre dirigits per una gana i per una intenció, fins i tot en els moments en què semblava que perdien el cap, o que el desànim se’ls menjava, o en què se sentien desorientats i vivien aperduats, o existien erràticament. Un altre avantatge de les biografies d’escriptors i artistes –de les bones biografies, és clar– és que exploren i expliquen a la vegada la circumstància més íntima i les situacions més professionals, i que això et permet veure com es connecten una i altra. Darrerament he llegit, o estic en curs de llegir, tres biografies d’escriptors –Josep Pla, Teresa Pàmies, Armand Obiols– i és molt instructiu comprovar, més enllà de les circumstàncies familiars, sociopolítiques i històriques en què cadascun s’hagué de moure, més enllà de les idiosincràsies pròpies amb què cadascun hagué de treballar, com reaccionen davant certs fets, com entomen certs revessos, si l’èxit els relaxa, si els elogis els aboquen al cofoisme o a l’abúlia o si els obren més la gana, si les crítiques els acovardeixen o els exciten... Són lliçons. Una escola.