Joan BauzàPalma01/04/24 0:30
TW
0

Un cronista del segle IV estava traduint del grec al llatí una faula d’Esop que narrava la història de la condonació de la pena a un condemnat a mort. El cronista Ròmul s’estava preguntant en quin terme traduiria acció tan noble. Va descartar el terme justícia i s’anava inclinant pel terme regal. Poc després se n’adonà que havia de donar raó d’un do realment excepcional. El resultat fou que decidí emprar el mateix terme do conferint-li, això sí, molta més fortitud, i llavores encunyà el vocable per-do, volent expressar que es tractava d’un do augmentat a la seva màxima potència.

Abans d’ell, Joan evangelista descriví el que esdevingué el capvespre d’un dia com avui, el dia de Pasqua. Conta que aquell que, a hora d’alba, de difunt havia passat a vivent, a l’hora foscant visità els seus seguidors i els oferí tres regals: la pau que els transferí, l’Esperit que els concedí i el poder de perdonar que els lliurà.

Conec el típic ‘ou de pasqua’ saturat de xocolata extrafina. Però reconec que l’ou més específicament pasqual és l’atapeït de perdó, aquest do superlatiu que fa possible tant sentir-se perdonat com perdonar. El perdó és el ‘vermell d’ou’ -o ‘rovell d’ou’- de la convivència humana. En tota col·lectivitat d’humans, res més oposat al verí de la venjança que el bàlsam de la reconciliació.