Els objectes de ca nostra tenen història

La sopera de can Canals, una casa senyorial que llogàrem quan vivia amb una tribu, un paraigüer que varen regalar a mamare quan es va casar després de la Guerra Civil, una foto de quan anava a les monges agustines amb uniforme, les eines de fuster que em regalà la meva cosina Margalida quan es morí el meu padrí jove Toni Blanc, la trompeta del padrí saig, un banc de l’església que anaven a tirar i mon pare salvà, una pintura naïf de Joan Guerra en que se veu la decapitació de Sant Joan i em regalà na Marita Camacho, una joguina antiga de la família de Costitx, és un tren de llauna, una coca del Quart Diumenge penjada d’un fil, una pedra rodona d’un torrent d’Artà, una làpida de marbre blanc amb relíquies que vaig rescatar de les escombraries d’una possessió i que segurament era l’ara de l’altar de la capella, la minicistella de bàsket del meu nét, una fotografia d’unes roques que fan com a llesques del meu cosí fotògraf mort de càncer, jove, unes tasses que diuen ‘Baños Monserrat’, uns banys que hi havia prop de la plaça de les Columnes que en Frederic Suau i jo comprarem de saldo pel nostre primer bar al barri del puig de sant Pere, un quadre d’en Miquel Barceló de l’exposició que feu a un altre bar nostre, en aquest cas de Gènova, una bàscula grossa que me regalà un veïnat sabedor que a mi m’agradaven «aquestes coses», suros de xarxa anellats per un fil de ferro que ara ja no usen els pescadors, m’ensenyà a col·leccionar-los na Bel Cerdà, una bolla del món de vidre que vaig comprar a un antiquari de Londres, uns siurells antics, una entrada d’un concert de John Mayall al Palau de la Música de Barcelona, unes pecetes de collar prehistòric que vaig trobar a un jaciment arqueològic abandonat en vaig regalar cinc a una al·lota meva i quan feia uns dies que les duia amb un collaret brillaven com si fossin fetes d’ahir mateix, un trofeu que em va concedir Eliseu Climent a un Premis Octubre de València ja no record exactament perquè, una pastera de cirerer que vaig restaurar, l’havien treta perquè la recollissin les escombraries municipals, un cavallet de cartró de quan els meus fills eren petits, li falten les dues orelles, pareix que per les mossegades, una premsa de formatges de cal meu padrí de s’Arraval, les postals que un feixista palmesà enviava des de Trieste a la seva dona, unes capcetes amb terra de les catacumbes de Roma que mon pare va fe fer, un tros del mur de Berlín que me regalà en Gabriel Janer Manila, una ceràmica de na Margalida Escalas, me la donaren per haver fet una conferència al grup Blanquerna a Lluc, una insígnia de plata que m’entregà el rector de la Universitat, algunes dents de llet dels meus fills dins una capsa que vaig comprar a la Patagònia, una foto d’un veler que anava a Cuba era a la casa que vaig comprar a la plaça de la Llotja a Palma que havia estat d’un pràctic del port, un gravat enorme de n’Andreu Alfaro que m’envià el director de TV3, un cendrer en forma d’estrella de David de porcellana verda que no sé d’on prové, un imant aferrat a la gelera que és la camiseta del Barça de Lewandowski, una col·lecció de quinqués amb els vidres de diferents colors que va començar mon pare, un ram d’olivera i llorer beneït el dia de la processó del diumenge de Rams, diuen que serveix perquè no peguin llamps ni altres desgràcies a la casa, un mapa antic de Polinèsia de la casa editora Faustino Paluzie de Barcelona, un avió fet de fusta de canastrets que vaig comprar a un indigent a una voravia de Ciutat, el meu titulin de barca que guaita per una estanteria, un mirall de vasa de caoba que em regalà ma mare, una fotografia d’un servidor amb el pare Batllori, la funda buida forrada de vellut color de taronja de la meva guitarra que vaig vendre a Istanbul quan em feien falta doblers, una ceràmica –una gerra amb dos aucellons damunt– que compràrem en un viatge amb estudiants pel Baix Penedès, un cavalló de batre, vuit capells penjat a una barra de fusta un d’ells es un panamà coloret de palla torrada, un moix de papier maixé i un de fusta a un replà de l’escala de Palma, al poble tenim moixos de bon de veres... i així debanam la nostra història, petita i personal, tenyida d’horror vacui. Ai las! Si no fos per la meva parella, més partidària del minimalisme!