La petita Mola del Port de Sóller

El Tribunal Suprem ha confirmat una indemnització obscena per protegir Muleta: 96 milions d’euros. Kuhn és feliç. L’han fet milionari. Quan fa 25 anys comprà els terrenys, havia d’acabar la urbanització, perquè els trasts no tenien la condició de solar. Ni la tenen, segons l’ajuntament, que és qui ho pot dir. Havia de garantir la suficiència d’aigua, depuració, energia... I llavors hi podria fer 33 xalets. I mirar de vendre’ls. Al final, en treuria un guany. Un guany raonable, perquè l’objectiu de la llei, per favor no riguin, és l’equilibri entre el benefici del promotor i els costos que suporta. Convenguem que quan, venturosament, la mola fou protegida, se l’havia de compensar per les despeses fetes de bona fe i esdevingudes inútils. Els jutges li reconeixen, a més, el dret al lucre malaguanyat. Però, hi ha fet cap inversió? Ha fet cap cessió? Ha resultat nefast que el Govern, en comptes d’assumir la sòlida posició municipal, afirmés que hi havia tots els serveis «plenament funcionals i suficients» (sic). Per favor els ho deman, hi vagin, i se’n facin un parer propi. Per establir el preu de mercat, és interessant sebre per quant ho comprà, és el que ell trobava que valia, i d’això en sap. Se parla d’un milió i escaig, però no se precisa, com si no fos rellevant. Així, ¿el benefici «just», just fins al punt que la societat l’ha de garantir amb doblers públics, el benefici immobiliari per una trentena de xalets, que ni s’han fet, ha de ser una orgia de milions? Queden molt bé els discursos de la cultura de l’esforç, d’aixecar-se d’hora, la suor, el sacrifici, i el sursum corda, que la sentència mostra, desvergonyida, com se fan les fortunes de veres.