Dalt del turó amb mandarines, cafè amb llet i saviesa

Sent la sirena d’una ambulància que ve per la carretera de Petra. Conten que var arribar una ambulància amb els llums posats al poble, se veu que frissaven, s’aturaren a una casa del carrer de Palma, trobaren cala buida i demanaren als veïnats, als quals digueren que el titular d’unes anàlisis que tenien, amb els resultats a la mà, devia ser a punt de morir o mort, qui sap. Un veïnat els digué que en aquestes hores solia anar a can Tronca. Marxaren escapats cap allà i trobaren l’interfecte, en Tomeu Popa, dormint a una cadira, amb un bon gat de cervesa. El despertaren i no hi va haver manera de pujar-lo al cotxe. No i no i no!!! Desanimats partiren i en Tomeu demanà una altra beguda.

De tornada cap a la vila m’atur al cassino. Veig l’amo en Toni de sa Troneta que també hi arriba, té noranta-vuit anys. «Com estau?» Diu: «Idò jo t’ho diré, no gaire bé. Ahir vespre vaig provar de morir-me i no en vaig saber. No sé que devia haver menjat, però estava malament de tot. Però vaja, avui som aquí i... alenam encara!»

Servidor va caure d’una escala i es va fer mal, se n’hauria pogut fer més però va acabar amb colps per tot, després que les radiografies mostrassin que no hi havia res romput. Més mal me va fer la barrejada que m’envergà la meva dona. Un esclat merder, en diuen d’això. Podava una parra, ho feia cada any, però enguany l’escala llenegà i un servidor darrera. Les caderes i les cames, i els peus sobretot me fan molt de mal. «Alerta amb els peus» me diu en Guillem de Son Engofra, «a jo una ego me va potejar un peu i ho vaig arrossegar tres mesos! Els peus són putes, saps que n’hi ha d’ossets!»

De camí cap a dalt del turó salut en Guillem de sa Raia, qui me contà un dia que sa filla, que havia estudiat de metge a Barcelona, s’havia especialitzat en neurologia, i allà hi havia conegut el seu nòvio oriünd de Brasil. Decidiren casar-se i son pare, arribat el moment, ho hagué de dir a sa mare, sa padrina de la jove. El nòvio en qüestió no era blanc. «Ma mare na Francina es vol casar». «Ah molt béee... i qui és ell?». «És estranger i … és negre!» Sa mare pegà un regiró i va estar callada cinc minuts. De prompte li demana: «Però negre, negre?». I el pare de la núvia li respon: «No... cafè amb llet». «Ahhhhh!» Va dir la padrina, molt punyetera. «Això és una altra cosa. Diga-li a na Francina que li faré un bon regalo!».

Toquen a ca meva i pels vidres veig que és la Guàrdia Civil. Vaig a obrir pensant si em venien a detenir o els meus fills havien tengut algun denou. Eren un sergent i una guàrdia. «Buenas tardes!» «Hola» vaig respondre. «Que hi ha res de nou?» «Pues...» digué el sergent, «venimos en busca de sabiduria». Me pensava se’n fotien de jo, però aquell homenet ho deia de bon de veres. Ja me tenen allà, el savi del Pla de Mallorca, assegut amb aquells dos guàrdies armats. La qüestió va ser que hi havia un desaparegut al poble, un al·lot jove, que havia escrit un llibre feia uns anys i me demanaren si l’havia llegit i sí, a partir d’aquella lectura, me podia fer una idea d’on podia haver partit. Vàrem parlar una bona estona. El trobaren un parell de dies després prop dels penya-segats del Cap Blanc, mort.
Cerc a Spotify el darrer disc de Taylor Swift, vull saber que canta... al cap d’una bona estona canvii a Renato Carosone: «Pigliate Na Pastiglia siente a me! Pe’mme fá sentí, Come un gran pascià, E m’inebria il cuor...» El gran napolità!