Joan BauzàPalma04/03/24 0:30
TW
0

Blai Bonet (Santanyí, 1926-1998) escriví un poema cabdal que té força suficient per fer-lo passar a la història. El text consta sol de vint ratlles, però totes elles són literatura bella i contingut dens. L’estructura és la de l’entrepà: dos cans constituirien les llesques fortes i a l’entremig, el companatge.
Tota l’obra de Blai Bonet és eminentment carnal, res estrany que els cans que al poema surten també ho siguin. El primer ca, el que surt a l’inici, és carnal i molt sensual i representa el poeta; el segon ca, que surt al final, és carnal i molt misericordiós i representa el Déu encarnat. Els dos cans tenen boca, i les dues boques segreguen saliva, en això coincideixen; es diferencien, però, en els verbs que descriuen l’acció de la saliva: el primer ca bava i el segon, llepa. L’home bava la seva pròpia saliva amarga, Déu llepa la carn agra del company nafrat. Excel·lent poema, el de «Déu company» de Blai Bonet.

Igual que la figura del famós ca del quadre d’en Goya al Museu del Prado –del que mai no he sabut si de l’arena en sortia o en l’arena s’enfonsava– em plantejà fortament el misteri de l’existència humana, així la doble figura del ca d’en Blai em planteja amb igual força la relació misteriosa entre home i Déu, entre antropologia i teologia.