Caminada per Ciutat i depressió hivernal

Les ciutats són la font principal de creixement i canvi de les societats humanes: així ha estat des de l’inici de la història fins avui. «Les ciutats ens col·loquen front a les qüestions més profundes sobre la societat i la naturalesa humana. Com es desenvolupa la cultura? Com canvia el comportament per a desenvolupar la hipersociabilitat i la planificació a llarg termini? On es troba l’equilibri entre cooperació i competència? Com canvia la tecnologia a la societat? És la desigualtat una conseqüència inevitable del creixement? És possible un futur pròsper i sostenible?». Tot això s’ho demana Luis Bettencourt.
A Les ciutats imaginàries, Italo Calvino en un moment donat escriu: «L’infern dels vius no és quelcom que serà; si n’hi ha un, és aquell que ja és aquí, l’infern que habitam tots els dies, el que formam estant junts. Hi ha dues maneres de no sofrir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i tornar-se part d’ell fins el punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-ho durar, i dar-li espai». Però a determinades ciutats un hi troba l’infern, sobretot a les ciutats en guerra que hi ha actualment al món. Diu S. Horvat: «La devastació actual del món és possible per mitjà del procés de normalització de la barbàrie contemporània. En lloc de tornar a la normalitat, hauríem de tractar la normalitat com l’autèntic problema». La cita té una música que recorda allò de la banalització del mal de l’Hannah Arendt, no? O de la banalitat de la tragèdia que s’ha instaurat.
M’assec a un cafè, petit, del meu barri i agaf l’Ultima Hora i els ulls me van a les esqueles i obituaris. Els obituaris són la meva lectura preferida, no les esqueles (que també...). Són tota una peça periodística a la que mai manca feina, la gent es mor contínuament. Signifiquen un estat d’alerta, algú els va titllar de «vigilància com de corbs» o de voltors, per ser més exactes. Al Washington Post arribaren a tenir més de 700 obituaris preparats per si es moria gent coneguda, només hi faltava posar la data de la seva mort, i diuen que el New York Times té dos periodistes en nòmina només dedicats a l’«obituarística». Segons la seva llargada hom intueix la importància del mort o de la morta.

En acabar el diari recomenç la lectura del llibre de Valentí Puig, som de la mateixa edat, Els prats lluminosos: «Els pèls hirsuts del nas; fer massa sacra la memòria de nin; perdre la sobirania de tallar-se les ungles del peus; mirada cardíaca; tenir por de relliscar a la dutxa; pigues noves a la pell marcida; fer-se un rànquing d’hospitals; l’artefacte per posar-se els calcetins; no saber si és dimarts o divendres; el dosificador de fàrmacs a la butxaca; temor i tremolor quan minven els estalvis; cansar-se de mirar el despertador; suplantacions de la libido; indiferència a les tergiversacions; enyorar la litúrgia; beure el whisky amb molta d’aigua; defensar la prohibició de fumar; predisposició de radiografia urgent; atonia facultativa; deixar llibres mig llegits al bidet; ja no voler ser impertorbable i lacònic...» Tornam vells irremeiablement. Faig meu el pensament de Josep Pla: «Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿Què hi voleu fer?».