Hipocondria, feng shui i amor

A un hipocondríac, com un servidor, només li faltava un curs de feng shui per acabar convertit en un paranoic, però, de veritat, n’hi ha que el segueixen de bon de veres. Diuen, però, que els hipocondríacs som gent sensible, massa i tot; intel·ligent, no tant, crec, i que sofrim en silenci les nostres pors reals o imaginàries, temerosos que, al cap i a la fi, tenguem raó. M’ho recorda Joan-Pere Viladecans.
Els meus millors amics són també hipocondríacs, escrutadors per Internet –com vostè, eh?– de les més rares malalties de les quals, inequívocament, en tenen símptomes clars i fatals. Internet fa que, quan anem al metge, indubtablement, en sapiguem més que ell, que desconfiem d’ell i comencem una deriva per consultes i consultes que tanmateix no ens diuen el que volem sentir.
Un ja ha superat la fase de la lectura de la lletra menuda, cada dia més menuda, de les contraindicacions dels medicaments que acaba prenent, això sí, en dosis homeopàtiques.
Amb aquestes estàvem quan se m’acudí pensar si tots els mals no vendrien de «les discordances i bloquejos en el meu espai personal» que és el que estudia el feng shui. Per això me vaig matricular a un curs, no fos el cas que perquè la taula-escriptori o el meu llit tenguessin una porta a l’espatlla o que la proximitat de cementeris, tanatoris, funeràries, edificis en runes o, ai las!, zones relacionades amb memòria negativa fossin la causa profunda dels meus mals diversos i inexplicables.
Primera classe: distingir entre la voluntat del cel, el camí humà i la sort de la terra. Me fan fer capficos dins el passat, dins la meva capacitat per generar canvis i en l’impacte de les lleis naturals que l’entorn projecta sobre el ser humà, és a dir, sobre un servidor de vostès.
Això darrer me sonava a psicogeografia, tema sobre el que vaig fer la meva farewell lesson d’acomiadament de la Universitat. És, però, el feng shui, el paradís dels hipocondríacs ja que diu que l’aire que respires, el lloc on dorms, els elements que te rodegen, la història, la memòria actuen com un corrent directe damunt la teva vida. La primera etapa passa per eliminar les discordàncies en el nostre espai personal, on normalment acumulam desordre, objectes inservibles... Ai! Ai! Servidor, que pateix també, com no podia ser d’altra manera, la síndrome de Diògenes, ca meva és una acumulació obsessiva de tot el que ha tengut significat en la meva vida, es va veure en la disjuntiva de classificar i netejar tot l’entorn casolà. I havia de tirar, tirar i tirar objectes i coses cada una d’elles com si m’arrabassassin un extremer. Jo que pensava que bastava amb canviar el meu llit d’orientació.
Tot anava encaminat a a aconseguir, me deien, el «buit positiu» anhelat pels practicants de la meditació transcendental o el mindfullness. Quan m’explicaven tot això me va venir una bavarada de fum de sàndal i l’olor enganxosa del pàtxuli de quan era hippie i sobretot quan m’explicaven que en la vida hi ha quatre protectors: la tortuga negra, l’au fènix roig, el tigre blanc i el dragó verd... Vaig fugir escapat. Jo sols volia descobrir si el meu entorn proper podria ser sostenible i respectuós amb la meva vida i la meva salut, tan malmenada, segons m’indicaven les meves recerques pel Google d’Internet.
Acab, com tantes altres vegades, al meu psiquiatre de capçalera: «Miquel me passa això!». «Ja te vaig dir Climent», me respon, «que el que a tu te passa és que tens un desig desaforat de que t’estimin. I els tens cobert. Què més vols? Au, fuig, beu molta d’aigua i camina una hora cada dia!». Me’n vaig a consultar quina classe d’aigua és la més convenient, no fos cosa me fes pedres als ronyons.